Estimadis amiguis,
Benvingudis a totis lis que us heu subscrit arran del reportatge de la Laura Minguella a l’Ara sobre la possibilitat que les newsletters siguin els nous pòdcasts. Vaig poder xerrar amb ella sobre com veia jo l’escena catalana dels butlletins (no sé si ni tan sols existeix aquest concepte) i va ser xuli.
Un breu advertiment: oli, sal i pebre és molt més que un butlletí de cuina. De fet, és bastant poc un butlletí de cuina, però com diu MFK Fisher:
les nostres tres necessitats, d'aliment, de seguretat, i d'amor estan tan barrejades, lligades i entrellaçades que no podem pensar directament en una sense pensar en les altres. Quan escric de la gana, en realitat parlo de l'amor i de la fam d'amor..., i després de la calidesa, la plenitud i la dolça realitat de la gana satisfeta..., i tot plegat és una sola cosa.
Per tant, ja ens anirem coneixent, però sigueu benvingudis a la taula gran d’OSP, ja sabeu que sempre podeu portar-hi amiguis.
La recepta
Ingredients
150g de bacallà esqueixat dessalat
200g de mongetes bullides
tomàquet
ceba
pebrot
olives negres
Elaboració
Tallem el tomàquet, la ceba i el pebrot.
Barregem en un bol les verdures amb el bacallà i les mongetes.
Ho amanim amb oli, sal i pebre.
Se li pot afegir un ou dur també si us agrada.
Les sobres
El meu amor pel ciclisme
Són les 16:40 d’una calorosa tarda de juliol als Pirineus de l’Arieja. Fa hores que som a peu de carretera esperant que cent seixanta homes passin amb bicicleta a tota velocitat, rodejats d’una marabunta de motocicletes, policies, fotògrafs, cotxes. Gràcies a la poca cobertura que tinc sé que ve Enric Mas, ciclista mallorquí, escapat amb quatre companys més. Es comença a sentir el tatatatata de l’helicòpter, la gent nerviosa i expectant s’aixeca de les migdiades i de les cadires, es va formant un passadís al centre de la carretera que es mou uns metres enrere cada cop que passa una moto de la gendarmeria. En qualsevol moment seran aquí. De sobte, allà a l’horitzó, on el revolt es converteix en recta apareix el mallot blau de l’Enric. Públic desfermat, cridòria, soroll, quines cames que tenen, quina planta, quina gràcia i bellesa a sobre de la bicicleta malgrat les cares de patiment després d’haver fet 170 km. I de cop un silenci que es trenca segons després quan passen enfilats i a tota velocitat Tadej Pogačar i Jonas Vingegaard. Arribats aquí potser ja sabeu de què estic parlant. Si no, voldreu continuar llegint.
No sé per què, però en els gairebé dos anys que faig aquest butlletí mai no us havia explicat res d'una de les meves passions, el ciclisme. Segons diuen mons pares, tot va començar un estiu quan era petit. Ma mare es va haver d'afrontar a un nen de quatre anys, de vacances escolars, amb ganes de gresca. Exhausta de barrinar coses amb les quals entretenir-me, va apostar pel mètode que amansa totes les feres: una pantalla. Rememorant els estius en els quals ella era petita i veia el Tour amb son pare —el meu avi que malauradament no vaig conèixer mai, però que resulta que d'alguna manera m'ha traspassat l'afició— ma mare va provar de posar-me les bicis per distreure'm. Jo no ho recordo, però m'hi vaig quedar enganxat i vaig deixar de donar pel sac. Com que ma mare va veure que el seu mètode funcionava, l'endemà ho va repetir. I d'aquesta manera, involuntària i gairebé per error, és com em vaig començar a aficionar al ciclisme i com vaig anar creixent esperant amb devoció l'arribada dels juliols per seguir les proeses de ciclistes que per a mi representaven molt més que un nom. Personatges com Lance Armstrong, Jan Ullrich, Joseba Beloki es van convertir en herois als quals volia imitar. Més tard ja vindrien les confessions al dopatge i la caiguda dels ídols.
Uns anys després, aprofitant que estiuejàvem al sud de França, mon pare va veure que el Tour passava ben a prop d'on érem. Així és com vam anar a veure'l en directe per primera vegada a un port de muntanya, el col de la Core. Recordo ben poc, però sí que es va quedar en mi una sensació d'estar vivint una cosa important, de sentir l'helicòpter de la retransmissió televisiva apropar-se, que hi hagués molta gent pujant en bicicleta i de veure els ciclistes professionals passar molt ràpidament. Des d'aleshores, gairebé cada estiu hem estat pels Pirineus quan ha passat el Tour, i l'hem anat a veure a llocs emblemàtics com el Tourmalet o el Peyresourde. Veure'l en directe és una experiència totalment diferent que seguir-lo per televisió. Una de les coses que per a mi fan especial el ciclisme és que no té lloc en un estadi, en un camp, té lloc en el medi natural; això vol dir que qualsevol persona s'hi pot acostar a veure'l. També m'agrada molt el fet de poder recórrer amb bicicleta, tan sols unes hores abans que els professionals, les mateixes carreteres per on després passaran ells. Pujar el Tourmalet el dia que passa el Tour és realment especial. És com si poguessis fer una patxanga amb els teus amiguis al Camp Nou unes hores abans d'un Barça-Madrid. Corre els 100 m llisos a l'estadi olímpic minuts abans que ho facin els atletes. Com deia, és molt diferent en viu que en televisió perquè en viu només veus una fracció de tot el que passa, uns quants metres d'una acció que dura quilòmetres. Ara amb el 5G o amb autocaravanes amb bona connexió de televisió per satèl·lit és comú assabentar-te de què està passant a la cursa mentre ets a peu de carretera. Abans, calia seguir-ho per la ràdio o buscar algun bar on ho fessin per veure com acabava l'etapa. T'estàs hores i hores esperant per només veure'n un instant, val la pena?
Ahir, mentre esperàvem el pas dels ciclistes i fèiem temps amb la família, parlàvem de com sovint a la vida gaudim més de l’acumulació d’expectatives, la prèvia, la preparació, que l'acte en si. Veure el Tour de França en directe és un claríssim exemple d'això. Has d'anar-hi amb antelació, sobretot als ports de muntanya, perquè tanquen l'accés als vehicles des de bon matí. I clar, t'hi estàs hores allà. Però és aquesta sensació, d'una tensió creixent fins a arribar al clímax que fa que any rere any hi vagi, que em torni a il·lusionar i que em mori de ganes de fer-ho. Perquè al final és una experiència que va molt més enllà de veure els ciclistes. És preparar una motxilla amb provisions per passar tot el dia al voral de la carretera. És comprar L'Équipe al quiosc per llegir la crònica de l'etapa anterior i la prèvia d'aquesta. És pujar en bici ben d'hora, o a peu, i veure totes les famílies franceses amb les seves autocaravanes que fa dos, tres, quatre dies que esperen. Igual que anar de càmping. És veure com la gent pinta i guixa la carretera amb missatges d'ànim per als seus ciclistes favorits. Als Pirineus almenys, és trobar-se quadrilles de bascos i cada vegada més colles de catalans. És trobar un lloc on penses que fa prou pendent, que és una recta prou llarga on els podràs veure de lluny i instal·lar-s'hi. És esperar amb expectativa la caravana publicitària —una hora abans dels ciclistes passen tot de carrosses dels patrocinadors de la carrera amb petits obsequis que llencen al públic, a vegades és salvatge— mentre vas rememorant les recol·lectes d'altres anys i somnies que caigui un paquet d'Haribo. És els nervis creixents a mesura que cada cop queda menys perquè arribin. I finalment arriben i passen tan ràpidament i és tot tan breu que no saps ni què has vist, però és el punt culminant de la jornada, i ho sents en l’emoció de la gent que et rodeja. Si no hi heu anat mai, no em cansaré de dir que és una experiència que val la pena viure almenys un cop a la vida, us ho recomano fortament. Aquí un bon tiktok de tot això que explico, amb menys èpica, però també fa el fet.
PD: un bon tuit ciclista (xd)
Turismofòbia?
Sobre la manifestació per posar límits al turisme que sembla que ha quedat en l’anècdota de les dues noies remullant uns turistes amb pistoles d’aigua només diré que tot el que posicioni Barcelona com una ciutat hostil al turisme i poc amable amb el visitant pot ser beneficiós perquè vinguin menys turistes. Alhora, m’imagino les redaccions dels diaris que veuen com arriba l’estiu i decideixen quin nou risc estar a punt d’esclatar a la ciutat. Una mica com aquest bon mem de Vice. Enguany ja ha passat de moda la crisi de seguretat al centre de la ciutat, doncs vinga, intentem puixejar el rebrot de la turismofòbia.
Proteina ProPlus+0%
Sembla que hi ha una tendència en refer el disseny de l’empaquetatge d’alguns productes perquè siguin aptes per comprar pels homes de veritat que no són bledes i necessiten molta proteïna. En fi.
Alguns enllaços dispersos
L’últim sospir
Tiktok failed to load.Enable 3rd party cookies or use another browser
gràcies per llegir-me. copia, difon, comparteix, posa-li m’agrada, cuina la recepta
sempre vostre i de la causa,
classificant de l’1 al 5 els nombres entre l’1 i el 5,
marcel ⛅️
1) Em va fer molta il·lusió sortir al teu costat al reportatge de l'Ara
2) M'encanta veure als fans del ciclisme gaudir. És una cosa que no em passa amb d'altres esports, però segueixo a Twitter força aficionats i llegeixo els tuits amb devoció (i em segueixo posant el tour de fons per fer migdiades, però sé qui són Pogacar i Enric Mas!)