coca de pebre roig
i ens vam inventar l'excel
Aquesta recepta surt directament del receptari familiar de la Carla. És una coca típica del País Valencià i molt senzilla de fer.
La recepta
Ingredients
Amb aquestes proporcions surten unes quatre coques, i les farem a partir d’una llauna de cervesa.
1 llauna de cervesa
1 llauna d’oli d’oliva
1 llauna de llet
1,3 kg de farina
sal
pebre roig
Elaboració
En un bol barregem la cervesa, l’oli, la llet, la farina i un pessic de sal.
Mesclem fins que no se’ns enganxi la massa a les mans.
Fem quatre boles i estirem la massa amb un corró.
Afegim pebre roig per sobre de la massa i amb un bon raig d’oli d’oliva l’escampem amb les mans.
Salem.
Enfornem a 180° durant trenta minuts.
La gràcia és anar-ne fent bocins amb les mans per menjar-se-la.
Les sobres
arribo a casa, deixo les claus a la taula del rebedor, penjo la bossa de nanses al pom de la porta, em trec les sabates sense descordar-les, fent força amb la punta del peu dret a la talonera de la sabata esquerra i el mateix amb l'altra, i oh quin alleugeriment deixar respirar els peus. em trec els pantalons que se m'enganxen a les cames perquè he començat a flirtejar amb els texans més amples que ara es porten tant, però encara no tinc prou autoestima per dur-los cada dia, o prou economia per canviar tota la roba de l'armari, i, per tant, encara duc pitillos. aquest matí, a la ràdio deien que en els últims deu anys el preu de la cistella de la compra ha pujat un 10 % i que per compensar la gent ha deixat de comprar roba, mobles. i penso coi, és veritat, quant fa que no em compro una peça de roba nova. i penso que així potser estic combatent, encara que de manera poc meditada, el fetitxisme de la mercaderia. i estirant aquest fil rumio que potser és el moment de posar-s'hi amb l'aplicació aquella de venda de roba de segona mà, però els cops que ho he intentat me n'he acabat afartant. em diuen que he de saber fer servir els filtres, que puc fer cerques per marca, color, estat, preu, però me'n canso aviat de fer scroll en aquest aparador on costa tant trobar el que vols.
entro a la sala i realment l'únic que vull fer és jeure al sofà, treure el mòbil i descansar. per descansar vull dir caure en la trampa infinita de l'algoritme, perseguir la dosi de dopamina instantània que farà calmar el meu cervell després de vendre la meva força de treball durant tot el dia. però no puc, hi ha els plats del sopar d'ahir que encara no he pogut recollir, l'heura a la prestatgeria per regar, la sorra que els gats tiren fora del sorral per escombrar, el rentaplats que s'ha de buidar, vuit xats pendents de resposta, verdures podrides al calaix de les verdures, el rebost mig buit, la finestra plena de gotes marrons de l'últim cop que va ploure pols del Sàhara, les sandàlies tirades allà al mig encara que ja no fa calor.
i realment només vull que vingui la meva nòvia i m'abraci i em faci la cullereta sota la flassada i em posi els peus freds al plec que fan les cames. però avui treballa fins tard, que a la seva feina hi fan una xerrada, o un passi d'una obra de teatre o un debat sobre el periodisme d'investigació, o totes aquestes coses alhora. i llavors m'entra la pena perquè arribarà que ja seré dormint, i demà marxaré abans que ella es desperti i així fins que coincidim la tarda de diumenge, tan cansats i esgotats que ens faltaran les ganes per parlar-nos.
i penso si realment estem fets per aquesta vida. penso en el mem que he vist on apareixia el paisatge més bell, una cascada regant una muntanya, un prat ple de flors, les muntanyes trobant-se amb el mar, és igual, el paisatge més bell i sobreescrit en lletra arial 12 en un verd cridaner «els humans vam veure aquest paisatge i vam decidir inventar-nos l'excel». i penso macasumlolla, en quin moment!
Alguns enllaços dispersos
m’encanten aquestes frases de retruc i rebot enginyoses
un fil increïble sobre remei de ca la fresca
un mòbil connectat a shazam 24/7 en un fanal de San Francisco que detecta les cançons que sonen al carrer i les recull en una pàgina web
sobre una nova tendència de disseny en la coberta de llibres
L’últim sospir
gràcies per llegir-me. copia, difon, comparteix, posa-li m’agrada, cuina la recepta
sempre vostre i de la causa,
marcel🚣
Marcel, gràcies per aquestes imatges! Ganes de treure’m les sabates… avui he viscut una escena de bellesa: un alumne del batx tecnològic ha dit “gràcies o per culpa teva, abans d’anar a dormir obro les Notes de veu i deixo un minut de reflexions del dia”
m’ha emocionat, visca les sensibilitats.
Pel que fa els excels, llegia aquest fragment d’Alba Muñoz:
“”Otro día más de degradar a mi cuerpo enviando emails y rellenando excels cuando debería haber parido ya ocho veces”. Creo que esta frase sacada de los stories de una joven tuitera habla precisamente de esto. No es que la chica quiera tener ocho hijos, simplemente preferiría tener un trabajo con sentido y vivir sintiéndose más cerca de su cuerpo. Siempre que leo sus chistes sobre alienación laboral-digital pienso que esta chica ha entendido algo de lo que muchas nos dimos cuenta más tarde: algunas mujeres vivimos tan alejadas de nuestra anatomía —el cuerpo como traje articulado de nuestra identidad mental— que nuestros instintos se reducen a colocón biológico cada veintiocho días. Luego nos baja la regla o nos corremos y se nos pasa.”