#19 mona de pasqua
em de fer un flashmob tots junts!!!
La recepta
La recepta tradicional tradicional es fa amb ous durs, no sé, coses més estranyes s’han vist. Aquí la faig amb un ou de xocolata.
Ingredients
500 g de farina
75 g de sucre
50 g de llevat premsat
50 g de mantega
10 g de sal
3 ous
ratlladura de llimona
llet
Elaboració
En un bol posem la farina, el sucre, el llevat, la mantega, la sal, la ratlladura de llimona i els ous.
Ho barregem i a poc a poc hi afegim la llet fins que ens quedi una massa ben homogènia que no s’enganxi a les mans.
Ho cobrim amb un drap i la deixem reposar 30 minuts.
Tot seguit, li donem la forma característica amb un forat al mig.
Ho pintem amb oli i ou batut i ho deixem reposar 20 minuts més abans d’enfornar durant 45 minuts a 170°.
Les sobres
Sens dubte un dels motius pels quals esteu llegint aquestes paraules és culpa de la Paula Serra, qui fa dos anys va començar a escriure Sobretaula, el primer butlletí, newsletter, digues-li com vulguis, al qual em vaig subscriure. Va ser arran de veure l'Anna Pacheco (que també té el seu butlletí de freqüència irregular) i l'Andrea Gumes a l'Àrtic de betevé (DEP) que en parlaven. Ara que Sobretaula deixar de publicar-se, crec que és un bon moment per parlar sobre això d'internet i les xarxes socials.
Quin és el vostre primer record d'internet? Com a massa jove per a ser milenial, però massa gran per a ser gen z, a casa meva des que tinc memòria hi ha hagut ordinadors. Potser hi té a veure que mon pare sigui informàtic i es pugés ràpidament a l’onada descobridora d’internet als noranta. Ara fa uns dies, vaig recuperar una memòria externa amb tot de treballs que havia fet a primària. En un procés d’arqueologia arxivística i després d’una bona estona furgant, vaig trobar el que crec que és el primer document en Word que vaig crear. Data d’última modificació 30/10/2003. Es tracta d’aquesta obra contemporània a partir d’un inserir figura repetit. Després vindrien els treballs en els quals et passaves més estona editant el títol amb l’enyorat Wordart —com ens agrada invocar aquesta nostàlgia— que en la redacció del text mateix.
Bé, això no és internet ben bé, però si les primeres vegades que feia servir un ordinador. Segurament la primera experiència d’usar l’ordinador per fer coses a través d’internet seria el Messenger. El caduc, però molt estimat servei de missatgeria instantània de Windows. Ens desvivíem per arribar a casa després de l’insti i enviar els ola k fas i k tal als amiguis amb qui tot just havíem compartit la major part del dia. I com era d'emocionant rebre un zumbido i que et vibressin totes les finestres de l’ordinador. I els estats què? Recordo tenir el vers de Numb de Linkin Park “Every step that I take is another mistake to you” i estar-ne molt convençut. Potser els vídeos de tiktok fan la mateixa funció pels adolescents d'avui que els missatges que escrivíem als nostres estats de Messenger?
Poc després suplicaria a mons pares que em deixessin tenir un perfil de Facebook quan vaig complir tretze anys i ja era legal fer-se’n un. Era la xarxa on s’havia d’estar. Allà hi teníem un grup amb la colla de l’insti i ens passàvem enllaços a cançons, proposàvem kedadas, i teníem idees així de brillants:
Enyoro tremendament la funció dels esdeveniments de Facebook, era genial per assabentar-te de totes les coses xules que passaven a la ciutat i que amb la seva irrellevància ha deixat de tenir sentit. És una funció que cap altra xarxa social ha suplit. Aquell moment també era l’època daurada dels blogs personals fets amb Blogspot. Jo suposo que encara era massa petit perquè no recordo seguir-ne cap. Tampoc vaig fer servir Tumblr, encara que per a moltes persones de la meva generació va ser una xarxa definitòria que els dotava d’un espai on trobar-li sentit als canvis hormonals de l’adolescència. Jo ja entraria directament a Twitter, que realment ha estat la xarxa social que més he fet servir, per seguir l’actualitat en els moments àlgids del procés, per formar-me una opinió sobre temes polítics, per seguir la meva afició, el ciclisme. I m’està costant assimilar la transformació —tiktokerització— de Twitter.
En aquest sentit, és curiosa l’evolució que han fet les xarxes socials. En un primer moment servien per connectar amb ils amiguis i veure què feien, què els hi agradava, les seves mascotes… Ara, en canvi, entrar a qualsevol xarxa comporta una exposició constant a continguts de persones que no coneixem, que no sabem qui són, i a anuncis de coses que no necessitem. I alhora són continguts de coses que, probablement, ni tan sols ens interessen gaire. Sobretot a Twitter i Tiktok. A Instagram entre anuncis i reels sí que encara pots veure les fotos dels teus coneguts fent el vermut diumenge al sol, en una versió edulcorada del seu cap de setmana.
Alhora, sembla que cada cop les xarxes socials s’assemblen més entre si —és una tendència a la uniformització de molts aspectes de la vida, les grans ciutats, l’interiorisme de les cafeteries, etc. El format de vídeo curt és hegemònic, i no paren de guanyar espai en xarxes que fins ara es basaven en la paraula escrita.
Per tot això, em sembla interessant com Substack està guanyant presència. Al món anglosaxó sobretot, on va començar a guanyar tracció perquè periodistes de mitjans convencionals amb molts lectors van decidir que volien escriure directament per a la seva audiència i monetitzar-ho. No sé si soc l’únic que comença a notar un esgotament amb les xarxes, els últims canvis de tuiter m’han molestat especialment. Hi ha com un run-run que diu que torni l’època dels blogs personals, espais més calmats, menys polèmics, sense trols, que permeten crear una comunitat amb gent amb interessos similars. I crec que aquesta és la gràcia dels butlletins, ils lectors poden decidir si se subscriuen o no, la secció de comentaris pot ser un espai de debat tranquil, hi veig valor.
A l’internet en català (fet a Catalunya?) tinc la sensació que això està a punt d’agafar volada, si Sobretaula va obrir el camí el 2021, hi ha gent que tot just comença a fer coses ben guapes també. A part dels mencionats abans, la meva amiga Martina i la seva tauleta de nit, la bibliotecària de tuiter Marta Cava i el seu pub de lectura i la gárgola digital de l’Ainhoa Marzol són un bon lloc per on començar. No m’estranyaria que pròximament veiéssim més gent apostant per escriure butlletins.
Quatre coses breus:
El govern de Colòmbia es gastarà 3,5 milions de dòlars per repatriar 70 hipopòtams de la cocaïna de Pablo Escobar. Calculen que n’hi ha entre 130 i 160 que s’han anat estenent de la Hacienda Napoles on Escobar va importar 3 femelles i 1 mascle als anys vuitanta.
HBO està preparant una nova sèrie de Harry Potter. Cada temporada equivaldrà a un dels llibres. JKR estarà per allà ficada amb alguna mena de rol de supervisió també. Se li haurà de fer boicot? Ja friso per llegir els articles sobre si cal separar l’obra de l’artista.
Els búnquers del Carmel desallotjats per la Guàrdia Urbana. Sunset picnic in Barcelona. Guiris perduts per Vallcarca. La temporada turística ja està aquí i ha començat amb força:
Què sou més, de pizza de divendres o de pizza de diumenge? Per a mi la pizza de divendres és la pizza optimista del cap de setmana, la que ens obre la il·lusió a tot el que està per venir. En canvi, la pizza de diumenge és la pizza de la claudicació, del nopucmés, és la transició entre el respir del cap de setmana que s’acaba i una altra dura setmana que comença, i per això és tan més reconfortant. Vull saber què en penseu vosaltres.
Llegit
Ja hem llegit Consum preferent, la primera novel·la d’Andrea Genovart que li va valdre el premi Anagrama. En parlava fa unes setmanes i em preguntava si seria la Sally Rooney catalana. Doncs bé, hi ha semblances, hi ha referència a Normal People, hi ha precarietat, hi ha joventut líquida. Però també hi ha una protagonista una mica pesada en alguns moments i una història que no explica pràcticament res. Si us el llegiu, el comentem.
Vist
Lectura fàcil al teatre Lliure. Vaig trobar que l’adaptació de la novel·la de Cristina Morales al teatre era excel·lent, però vaig sortir amb la sensació de no entendre per què havien canviat la ubicació de la novel·la de Barcelona a Madrid. El Grupo de Acción de Carabanchel per l’Assemblea Llibertària de Sants. Suposo que té a veure amb el fet que el director és madrileny i l’obra gira per tot Espanya, però hi ha una espina aquí clavadeta que no em puc treure. I l’obra almenys té l’aval de l’autora, no com la sèrie que va qualificar de “nazi”, igual que faria el personatge de la Nati.
—No te da asco comer de la basura?
—Más asco me da ver a la gente hacer cola en el súper para pagar. Deberían hacer cola ellos para cobrarnos.
L’últim sospir
copia, difon, comenta, likeja, cuina la recepta.
sempre vostre, marcel <3
Hola Marcel, soc la Marta Cava i no sé com he acabat descobrint una nit de vigília de festiu que recomanaves el meu butlletí i només et volia dir que gràcies, que el teu no el coneixia i és molt xulo i m'hi he subscrit!
la pizza diumenge sempre! el dia ja és prou depriment com per no donar-se cap alegria