#23 peix al forn

bad bunny nooooo

Abans que res, unes paraules de Martí Sales d’una entrevista al Nacional. Aliment va ser una inspiració per començar a escriure oli, sal i pebre. Llegiu-vos-el per favort.

Saber cuinar, aprendre’n, és molt important. Si tu no saps cuinar, si tu no ets capaç de nodrir-te i d'alimentar-te, hauràs de dependre d'algú altre que t’ho faci, i tu no pots delegar en un tercer una de les coses més bàsiques de la vida. Si ho fas, estàs lligat de mans i peus. És un dret, com ho és l’habitatge. No es pot especular amb una cosa que necessita tothom, com és tenir un sostre damunt del cap. Tenim dret a una alimentació sana i sostenible, per això no la podem deixar en mans de multinacionals i de penya que vulgui fer calés amb ella.

La recepta

Recepta facilíssima de fer i resultat espectacular. No pot sortir malament. Aneu a la vostra peixateria de confiança al mercat i demaneu que us posin un peix per fer al forn. En aquest cas, ja era tard i em van donar el que quedava, un pagre i un goràs, si vaig entendre bé els noms. Em va sortir a 3 € cada peça, gran content.

Ingredients

• peix

• tres patates

• dues cebes

• 2 tomàquets madurs

• vi blanc

• oli, sal i pebre

Elaboració

1. Això ho hem d’anar fent per fases. Tallem les cebes en juliana i les posem en una safata amb un bon raig d’oli.

2. Ho posem al forn que haurem escalfat a 200° i de mentre anem tallant en rodanxes les patates.

3. Afegim les patates i el tomàquet tallat a quarts. Salpebrem i afegim una copa de vi blanc. És important posar les patates a sobre de la ceba perquè no se’ns cremi.

   

4. Salpebrem el peix. I quan la patata ja estigui cuita el posem a sobre.

5. Ho posem al forn 10 minuts i ja ho tindríem.

---

Les sobres

L’altre dia a l’Escola Popular d’Idiomes de Sants vam fer un taller sobre la gentrificació. El va dinamitzar la bona gent de memòria, lluita i resistència, de Sant Andreu. La primera part del taller consistia en un petit joc de rol on cadascú es metamorfitzava en un personatge amb diferents constants vitals —situació laboral, estat de salut, descendència, etc.— i assolia certa puntuació de vida. Com més complicada la teva situació, menys punts tenies. Llavors, havies de buscar un barri on viure, bé, on et podies permetre viure segons els punts que tenies. Aleshores, la dinàmica del joc era que amb la resta de veïnis del barri havíeu de decidir, per consens, votació, o autoritat en funció del nivell de vida del barri, si volíeu que el vostre barri tingués els diferents serveis —escoles públiques o privades, equipaments, espais d’oci, conversions en zona de vianants o espais verds, hospitals, etc.— que ils dinamitzadoris anaven proposant. A mesura que el barri gaudia de més serveis, en pujava el nivell de vida, i si superava la puntuació de vida del teu personatge, et veies obligadi a marxar i buscar un nou lloc on viure. En definitiva, era un reflex molt proper dels processos gentrificadors que tenen lloc a la vida real: com més serveis i qualitat de vida té un barri, menys gent es pot permetre viure-hi.

La segona part del taller era l’explicació teòrica de la gentrificació. Vam parlar de com el capitalisme produeix espai per vendre’l i l’autogestió crea espai per habitar-lo. També vam estar comentant el tema dels renders. I és que en els renders de tots aquests nous projectes que està presentant l’Ajuntament, la ciutat sembla un aparador, una ciutat per ser vista, més que viscuda, i també és la classemitjanització de la vida com diu José Mansilla (1 i 2). També es veu la naturalització dels carrers, amb més espais verds, parterres, arbres, arbustos. Això li vaig sentir dir a l’Eudald Espluga en una xerrada, la similitud dels paisatges del videojoc de The Last of Us i els renders dels projectes urbanístics de l’Ajuntament de Barcelona:

Last of Us o Consell de Cent amb Girona?

Render d’un projecte al 22@

Vam acabar el taller parlant sobre què podem fer per combatre la gentrificació. Des de propostes divertides com el mem del noi disparant per la finestra cada dia perquè no s'apugin els lloguers, o la gent de Vallcarca enganyant ils turistes amb cartells indicant erròniament el Parc Güell; a d’altres més serioses com que cal lluitar abans de l’elitització dels barris i fixar els usos del sòl perquè no se’n pugui especular. La qüestió al final és que sí que volem barris més habitables, amb menys cotxes i serveis públics, però que converteixin en zona de vianants el teu carrer no t’hauria d’expulsar de casa.

En aquest sentit, també m’ha cridat l’atenció la notícia que Barcelona ha perdut el 25 % del cens electoral en les eleccions municipals des de 1979. Això equival a més de 350.000 persones. Hi ha un clar envelliment de la població, però potser també es deu a la fugida cap a la rodalia de Barcelona de famílies neorurals. Com apunta Joan Burdeus, “al Vallès hi pots anar a viure quan ja ho tens tot fet, però has de viure a Barcelona quan tot és possible”.

els empadronats a la trenta-dosena corona no poden lluitar organitzats pel barri de Sants. Només una classe mitjana que s’hipoteca i vota al mateix lloc on penca pot lluitar perquè els anhelats efectes multiplicadors de la ciutat multipliquin les coses que han de multiplicar. La ciutat, per a qui la treballa.

I mentre qui pot en fuig, la ciutat se’ns omple de nòmades digitals convidats per l’Ajuntament, la pressió del turisme força el tancament d’espais de memòria històrica que fins fa uns anys ningú no freqüentava (portar el turisme als barris sale mal), i preparem-nos perquè l’any que ve tindrem la Copa Amèrica de Vela, que ja sabem com va anar a València. (Volia colar aquest tuit de la Rita Barberà d’alguna manera).

Què devia fer Ada Colau el 2007 quan Rita Barberà i Paco Camps presentaven la Copa Amèrica.

Per aprofundir-hi:

• Per què la superilla em farà fora de casa

Alguns enllaços dispersos:

• Es veu que als Estats Units és molt comú que ils adolescents tinguin la ubicació compartida entre ellis en tot moment. I clar, l’article parla amb una noia que explica tota l’ansietat que pateix quan veu com lis sevis amiguis queden sense ella en temps real.

• Bad Bunny noooooo

• Fotografies aèries de Catalunya fetes per l’exèrcit estatunidenc després de la Segona Guerra Mundial.

• Bámbel - ¿Estamos hablando del fin del amor y estamos más obsesionadas que nunca con amar?

• Millors fotos de menjar de 2023

• El govern balear exigeix que Ryanair no cobri per embarcar ensaïmades, Laura Escanes presentarà un reality d’aventures a TV3 pel Pirineu, déu-n’hi-do amb el gruix que arriben a tenir les columnes de publicitat, les tres demandes de la Ruïna, abraça’m fins que s’acabi la campanya electoral.

---

L’últim sospir

apa, moltes gràcies per llegir-me
copia, difon, comparteix, cuina la recepta
sempre vostre, marcel<3

ens veiem a la mani, al sopador, o a l’aniversari