#32 brandada de bacallà

ludificar la corresponsabilitat

Sep 17, 2023

Durant les vacances vaig llegir un llibre sobre la història del bacallà, sí, sí, la història del bacallà. El bacallà té presència en cuines de molts països i es deu a motius geopolítics històrics. Per exemple, a l’Amèrica Central i el Carib el bacallà és una herència del passat esclavista, perquè els colons europeus alimentaven els esclaus amb bacallà portat de Labrador i Terranova, que era barat i nutritiu. El bacallà ha passat de ser un menjar de pobres, perquè n’hi havia en abundància, a ser cada cop un menjar més exclusiu. Després d’aquesta lectura em sentia obligat a cuinar una recepta de bacallà.

La recepta

Ingredients

300 g de bacallà dessalat
una patata petita
90 cl de llet
all
llorer

Elaboració

Per dessalar el bacallà cal que estigui 24 hores amb aigua a la nevera i després 24 hores més canviant l’aigua cada 8 hores.
Posem aigua a bullir amb un parell de fulles de llorer. Quan estigui bullint, escaldem el bacallà durant 5 segons.
Aprofitem la mateixa aigua per coure la patata.
Esmicolem el bacallà i en traiem les espines.
Fregim els alls amb l’oli, volem que els alls aromatitzin l’oli, per tant, abans que es posin marrons, colem l’oli i el reservem.
Posem el bacallà i la patata a la batedora elèctrica, amb la llet calenta, i anem afegint l’oli fins que emulsioni, igual que una maionesa.

És brandada però podria ser hummus, jo què sé, crec que no l’he clavat amb la textura.

Les sobres

Una setmana provant METOCA, la nova aplicació del Ministeri d’Igualtat.

Quan escrivia el butlletí de la setmana passada vaig pensar a compartir la notícia que el govern en funcions de perrosanxe havia tret una aplicació per repartir i fer seguiment de les tasques domèstiques. Però, en lloc de només compartir-ho, vaig pensar que seria més divertit provar-ho en primera persona, per tant, després de prémer el botó d’enviar, li vaig dir a la Carla que ens baixéssim l’app.

Em considero una persona molt organitzada, així sempre m’he definit a les entrevistes de feina, i tinc proves per demostrar que no només ho dic per quedar bé. Tinc el mòbil ple de recordatoris per diferents tasques domèstiques, com per exemple, quan regar les plantes, cada quant rentar els llençols, o cada quant netejar el filtre del rentaplats. Per tant, em va picar la curiositat veure com funcionaria l’aplicació i si ens podria ser útil en el repartiment de la feina a casa. El nostre model actual és que no tenim model, i fins ara ens ha funcionat la mar de bé.

Procedim a entrar a la Play Store, on Metoca està valorada amb un 1,7 sobre 5, després de més de 10.000 descàrregues. Hi ha més de 900 valoracions d’una estrella, la majoria semblen ser d’homes que els hi molesta molt el cost que ha tingut el projecte, 200.000€. Crec que no seria gaire difícil endevinar què vota aquesta gent. Si teniu ganes de gresca, entreu a forocoches. En tot cas, ens baixem l’app, ens fem els nostres usuaris i creem el nostre equip. Ja ho tenim tot llest per ser una llar corresponsable!

L’aplicació és molt senzilla d’utilitzar, la pàgina principal té un llistat de les tasques que has fet durant els últims dies i el temps total dedicat. Pots fer un equip per posar-hi la gent que viu amb tu, i lliscant a la dreta pots veure les tasques que han fet; i a l’esquerra les tasques de tothom amb un formatget amb percentatges amb la dedicació de cadascú. Hi ha algunes tasques que ja venen predeterminades, però en pots afegir més. L’estètica de l’aplicació segueix l’estil d’aquests jocs 8bit, i quan obres l’aplicació hi ha uns blocs de tetris que no acabo d’entendre per què hi són.

A casa ens repartim les tasques molt equitativament.

És un intent de ludificar la corresponsabilitat, una estratègia clarament pensada a partir del clixé que els homes estem enganxats als videojocs, com ens recorda la cançó que acompanya l’espot publicitari de llançament: «antes hacía todo sola / y tú el rey de la consola». Parlem-ne de l’espot perquè també fa servir llocs comuns. El pare que va a buscar la filla a futbol, que posa la rentadora i fa el sopar, clar, el pare modèlic que volen les filles. Em sembla massa fàcil, entenc les limitacions de la publicitat, però ser corresponsable no és només això.

Me’n vaig per les branques; els primers dos dies no afegim res. Simplement perquè ens n’oblidem, no tenim la mecànica apresa de fregar els plats o estendre la roba i anar a buscar el mòbil i obrir l’app i seleccionar la tasca i recordar quant de temps hem tardat i guardar-ho. L’endemà ens centrem més i al final del dia afegim les respectives tasques. La Carla havia anat a comprar i havia fet unes gestions burocràtiques del pis. Jo havia preparat els àpats i netejat la cuina. La Carla em treu 30 minuts d’avantatge. Merda, no soc corresponsable. A més, quan algú del teu equip afegeix una tasca, t’arriba una notificació al mòbil, la corresponsabilitat en temps real. De cop es torna en una competició.

En total, la fem servir dos dies seguits i ho deixem córrer. Encara que l’aplicació sigui fàcil de fer servir i intuïtiva, el circuit d’introduir una tasca és un pas més del que estem disposats a fer. Continuarem amb el nostre model de no tenir model i d’anar-ho parlant i veient setmana a setmana. Però sens dubte, això de les tasques domèstiques crec que és un dels punts que més fricció poden generar en una parella, entre companys de pis o en una unitat de convivència, per tant, estar bé tenir una mínima estratègia consensuada i anar-la revisant. I ei, si això ho aconseguiu amb Metoca, doncs endavant, estareu traient partit dels 0,004 cèntims que ens ha costat.

M’estic llegint No seas tú mismo d’Eudald Espluga i m’està encantant. Crec que mai no havia subratllat tantes coses en un llibre, frase rere frase la cosa només fa que millorar. Al llibre es menciona una performance sociològica, The Trainee, la becària, de l’artista Pilvi Takala. Va passar-se un mes a la consultoria Deloitte fent veure que era una becària. Al principi semblava una treballadora normal, però després es passa tres dies sense fer res. Primer asseguda en un escriptori sense ordinador, més tard a la biblioteca del departament d’impostos i finalment es queda un dia sencer a l’ascensor. Davant les preguntes atònites dels companys, respon que està pensant i reflexionant sobre la tesi que ha d’escriure. A poc a poc l’ambient s’enrareix i la gent comença a sospitar d’ella, fins al punt que demanen als superiors de fer-la fora perquè deu tenir algun problema mental.
Masking laziness in apparent activity and browsing Facebook during working hours belong to the acceptable behavioural patterns of a work community. However, sitting in front of an empty desk with your hands of your lap, just thinking, threatens the peace of the community and breaks the colleagues’ concentration. When there is no ready method of action, people initially resort to avoidance, which fails to set their mind at ease if the situation drags on.

What provokes people about this ‘non-doing’, aside from the strangeness, is the element of resistance. The non-doing person isn’t committed to any activity, so they have the potential for anything. It is non-doing that lacks a place in the general order of things, and thus it is a threat to order. It is easy to root out any ongoing anti-order activity, but the potential for anything is a continual stimulus without a solution.
Potser recordeu la primera versió dels CAPTCHAs que eren fils de lletres difícils de desxifrar. Doncs servien per digitalitzar llibres antics, si prou persones tenien la mateixa resposta a cert fil de lletres, el programari identificava aquelles lletres com una paraula. Així es van poder digitalitzar més de 2 milions de llibres. Google va comprar l’empresa que feia aquests CAPTCHAs i va canviar-ne el funcionament. Ara, hem de clicar sobre tots els quadrats que contenen semàfors, bicicletes o passos de zebra. I sabeu per què? Doncs perquè Google està fent servir tota aquesta informació que recull gratuïtament dels internautes per millorar la seva tecnologia de reconeixement d’objectes per als cotxes autònoms.
Aquesta setmana Àlex Rigola ha obert un nou teatre al barri on vivia fins fa poc, Sants-Badal. Quan se li va preguntar per què havia triat aquesta zona va dir que Badal podria ser el nou Brooklyn perquè és un reducte ben comunicat i encara t’hi pots instal·lar a preus assequibles. Es pot explicar millor la gentrificació? Som un país que ens agraden aquestes comparacions, avinguda Roma havia de ser el Central Park barceloní, una Catalunya independent seria la Dinamarca del sud, Girona és la petita florència catalana, i Empuriabrava la Venècia de Catalunya. Us en sabeu alguna més?
Una festa en un excel compartit. Durant la pandèmia la Marie Foulston va pensar a convocar una festa amb els seus amiguis en un google sheets compartit. Aquí podeu veure l’excel. És increïble, ho té tot, un jardí ple d’animalons, una pestanya que simula la sortida del sol mentre et desplaces cap a baix, una pista de ball amb una cua de cançons, la policia arribant a la porta per les queixes dels veïns… i evidentment, una habitació blava on sona I’m blue. Està molt bé la veritat.
Un mapa divertit.
Alguns enllaços dispersos: