#35 albergínies farcides
ho tornarem a fer?
Bon diumenge, us escric des del tren tornant de la Fira Mediterrània de Manresa. Part de la feina de la Carla és anar a veure espectacles escènics per després programar-los, i aquesta vegada l’he pogut acompanyar amb molt de gust. Hem vist molta dansa contemporània i expressió corporal. També vam veure part del concert de La Maria, la cantant d’Oliva que recupera cançons tradicionals. La Carla s’ha enamorat del Rodrigo Cuevas. I a mi m’ha atrapat el teatre d’objectes-cartografia històrica que Clàudia Serrahima fa a Arribo a mitja tarda a través de les més de tres mil cartes de correspondència entre el seu besavi mariner i la seva besàvia. M’he quedat amb moltes ganes de veure Relleus un projecte escènic sobre cuina tradicional que fa molt bona pinta.
Som-hi amb la recepta ara que les albergínies estan de temporada.
La recepta
Ingredients
albergínies
ceba
carn picada
tomàquet
formatge ratllat
Elaboració
Tallem les albergínies per la meitat i fem talls perpendiculars.
Fregim les albergínies uns minuts fins que estiguin fetes i amb una cullera en raspem la polpa i reservem. Guardem la pell de l’albergínia que serà el receptacle del farcit.
Fem un sofregit amb la ceba i el tomàquet i tot seguit afegim la carn picada. Podeu posar-hi les verdures que vulgueu realment. Al final, incorporem la polpa de l’albergínia i salpebrem.
Amb aquest sofregit omplim les carcasses de les albergínies i afegim el formatge ratllat per sobre.
Gratinem al forn i llestos!
Les sobres
Ja fa sis anys. Recordo que ma mare em despertés amb la ràdio posada i mirada consternada. De seguida vam baixar fins a la conselleria d'economia amb l'Ana. L’ambient era d’expectativa, jo sentia que estava passat una cosa important. Ens va entrevistar un mitjà digital d'aquests amb seu al Poblenou, amb oficina amb taula de ping-pong i periodistes mal pagats, però amb ganes de demostrar. Volien saber l'opinió del jovent, per què érem allà. A la tarda, vam canviar la conselleria d'economia per la seu de la CUP, a Consell de Cent amb Marina. Allà ens vam trobar tota la gent del cau. S'havia aconseguit aturar l'entrada de la policia a l'edifici. Orgullosos i sentint que ens havíem de comprometre amb la situació, que ens havíem de posicionar, vam treure un comunicat a correcuita. No va passar als anhels de la història, però era fruit de la immediatesa i el deure que sentíem aquells xavals de vint, vint-i-un, vint-i-dos anys amb el país.
Entre el 20 de setembre i l'1 d'octubre no recordo ben bé què va passar, només la sensació que aquells dies semblava que tot era possible. I nervis. Què passaria? Hi hauria urnes i paperetes? Podríem votar? El que sí que recordo que passés va ser perdre el trimestre de la universitat. Sort que la lluita estudiantil va aconseguir l'avaluació única, cosa que no existia a l'Autònoma on el rectorat era un defensor a ultrança de l'avaluació contínua. Però al final van cedir i vaig poder salvar alguna assignatura. Dos anys més tard em passaria el mateix amb la sentència dels presos polítics.
Ja sabem què va passar l'1 d'octubre i el 3. Però, què podria haver passat el 27 d'octubre de 2017 si en comptes de suspendre la declaració unilateral d'independència i marxar tots de cap de setmana de costellada, haguéssim anat a la Jonquera, a Alcanar a Alcarràs a ocupar les carreteres. En aquell moment, i sobretot ara mirant enrere, es deia molt que teníem el control del territori, que el podríem haver tingut. La veritat és que no ho sé si el teníem o no, segurament ara ja no importa. El que sí que estava clar és que un sentiment de transversalitat i determinació recorria la població. Ens sentíem part del mateix poble. Veníem de la vaga general més important del país, el 3 d'octubre el clam era inequívoc. Jo mai no havia vist una cosa semblant, tanta gent al carrer i tan determinada. Després vindrien les vergonyes del niunpaperalterraisme, de la gent tornant a col·locar contenidors, del jugadamestrisme i l'Europaensmira de l’En peu de pau a Urquinaona; la denigració més absoluta d'un poble que es creia capaç i d'un jovent que més tard ha estat perseguit i represaliat per les mateixes institucions que els demanaven ser al carrer i resistir. I així és com s'ha anat apagant la flama.
Què en queda de tot això? Quan et pregunten si ets independentista, què respons? Jo, solc dir pfff. Queda el cinisme, la gent de la meva edat ens hem tornat tots uns cínics. Ja no ens il·lusiona l'alliberament nacional. L'11 de setembre ha passat de ser una performance en la qual tots assumíem el nostre rol amb més o menys predisposició, a ser una trobada que frega la nostàlgia més reaccionària. Durant la passada diada el meu tuiter es va omplir de joves recordant com havíem participat en les mil parafernàlies del duet Òmnium-ANC.
Ens ho vam creure. Segurament vam pecar d'il·lusos també. Ho tornarem a fer, el mandat de l'1-O, són paraules que a costa de repetir-les han quedat buides de significat. Foc nou, calen nous lideratges, diu tothom. Però no podem continuar esperant l’arribada d’algun messies. Qualsevol lluita social és una lluita col·lectiva. I què està fent el jovent organitzat d’avui? Veiem com neix l'Organització Juvenil Socialista —que sembla deixar de banda l’eix nacional— després d’unes trobades de joves on han ensenyat múscul. El jovent ha passat d'agafar l'horitzó a l'horitzó socialista, de l'organització és la clau de la victòria a organitzar l'impossible. I el jovent independentista? Jo crec que Arran s'ho deu estar mirant amb preocupació i encara s'està llepant les ferides de la usurpació dels seus comptes de xarxes socials i l'escissió. O fent xerrades que si no hi aparegués el seu logotip, podria semblar un acte de Gènesi. En fi, que són temps difícils i temps d’engrunes. Ja fa estona que s’ha esgotat un cicle polític i caldrà esperar anys perquè torni a aparèixer una oportunitat com la del 2017. Que la següent ens agafi més preparats.
Què duu una noia al bolso?
Consulta quant cobres en comparació a la resta de la població amb aquesta calculadora.
No sé si sou gaire swifties, jo no la segueixo, però inevitablement em topo amb informació sobre la cantant. Els mitjans del cor han apuntat la possibilitat que la Taylor Swift estigui començant una relació sentimental amb un jugador de futbol americà, Travis Kelce, de l’equip dels Jets. La Taylor va anar a veure el darrer partit de l’equip i de seguida tots els titulars se’n van fer ressò. Ara, si busques Taylor Swift i Jets a Google, et surten notícies sobre el romanç en potència i no pas sobre el seu jet privat i com és una de les persones que més contamina del món. Hi ha qui diu que tota aquesta història amb l’esportista és una operació de relacions públiques per modificar els resultats SEO i tapar la seva petjada ecològica.
Alguns enllaços dispersos
Què són els diners? Un club d’homes m’ho explica. el país. Brillant l’Anna Pacheco que s’infiltra a The District per vendre als inversors la polyhouse, uns pisos assequibles per a joves que parteixen d’un polyclean.
Ser jove abans o després del 2017. vilaweb.
L’últim sospir
Cuina la recepta, comparteix, difon, copia, posa-li m’agrada.
sempre vostre, marcel