#53 suquet de peix

de quechua a adidas

Apr 21, 2024

estimadis amiguis,

podria començar tots els butlletins amb els titulars humorístics de Reductress:

Jo soc de les persones que mentre cuina intenta anar fregant els plats i deixant-ho tot net perquè si no després fa molta mandra. Una part molt important de cuinar és ser net i endreçat i tenir els estris i l’espai de cuina sempre en bon estat.

La recepta

Ingredients

rap
1 ceba
unes patates esqueixades
2 tomàquets
un gra d’all
aigua calenta o fumet
per a la picada: unes ametlles torrades, julivert, sal i pebre

Elaboració

Trinxem la ceba i el gra d’all i ho sofregim a la cassola amb oli.
Afegim els tomàquets i ho deixem reduir.
Pelem les patates i les afegim esqueixades a la cassola.
Afegim aigua calenta o fumet de peix.

Quan les patates estiguin mig cuites, afegim el rap i la picada i deixem coure fins que les patates estiguin fetes.

Les sobres

Tanco la pestanya que feia tota la setmana que tenia oberta al navegador amb una lleugera sensació de derrota. Pensava que potser aquest cop sí, que aquesta vegada seria capaç, però, com sempre, no m’he atrevit a comprar unes vambes blanques. He estat tota la setmana pensant si desembutxacava seixanta euros i em feia amb unes New Balance blanques, d’estil dels anys 2000, que podrien ser per sortir a córrer, però que ara es porten com a vamba del dia a dia. Al final m’ha pogut l’autconsciència i la frontera generacional. Jo que he estat molts anys vestint texans skinny i vambes negres de patinador, encara m’estic acostumant al canvi de paradigma dels pantalons amples i les vambes grosses, ho porto regulintxi.

Des que tinc memòria sempre he dut vambes negres o fosques. Potser amb l’excepció d’unes verdes que vaig tenir una temporada quan era adolescent. Però sempre he buscat un model de vamba negre a mig camí entre una vamba de futbol sala retro i una de patinador de baix tir. Les vambes sempre han estat una de les peces de vestir a les quals més afecte he tingut. Crec que són una part important de la meva expressió i identitat, per això em costa tant provar coses noves. Alhora veig com la moda està canviant i hi ha una lluita dins meu d’acceptar que potser ja no he d’anar vestit com marquen les tendències de la gent més jove que jo, i les ganes de continuar al dia del que està passant per encaixar-hi.

Crec que aquest canvi de paradigma de la identitat estètica expressada a través de la roba també està afectant el meu entorn i els moviments socials. Vaig créixer en un moment en què la gent punki del rotllo vestia com la secció de trekking del Decathlon. Encara es veu gent de la vella escola amb botes quechua i samarretes domyos. Però hem passat del rotllo cumbaià de cau que va a la muntanya a una adidas-ització dels moviments socials. Apropeu-vos a qualsevol assemblea de barri i ho veureu vosaltres mateixis, no falla, algú durà posat un xandall adidas.

Imagen principal 7, Ampliar — el que es posen ils de l’MS quan han d’anar guapis

Carinyo, desperta, un nou test per determinar el teu posicionament polític acaba de ser publicat. Digue’ns què penses i et direm quin vot t’encaixa més. És divertit, però no ho és tant que els mitjans normalitzin preguntar per coses que són obertament feixistes.
Fa pinta que aquest estiu podem arribar a una autèntica tocamenta de sostre turística. Només és abril i ja tenim turistes sense samarreta al vivari de Verdaguer; els busos que passen pel Park Güell col·lapsats després que traguessin el bus de barri del Google Maps; la lliga balear de balconing ja ha arrencat, a les Canàries milers de persones han sortit al carrer per dir que l’arxipèlag té un límit i és insostenible el model turístic actual; i repeteixo, només és abril, quin estiu ens espera. De mentre podem anar fent aquest activisme de baixa intensitat:

Les infografies del Termcat són un bon recurs de llengua, però no sempre són maques, dit això, aquesta infografia sobre els estris per a tallar formatges els ha quedat ben bufona.

Dos bons vídeos sobre ser un ciclista urbà (1 i 2).
Alguns enllaços dispersos:
Seguint amb interès tot el debat que s’està generant sobre el punitivisme, el desig i el consentiment arran del llibre de Clara Serra, El sentido de consentir, aquí un article i una entrevista per continuar llegint sobre el tema.
- Ens és útil ‘El sentido de consentir’ contra les violències sexuals? el crític
- Clara Serra: “Legislar el sexo con arreglo al deseo es la vía directa al punitivismo” el salto diario