#55 bunyols de bacallà
les dues Barcelones
La recepta
Pensava que fer bunyols seria més difícil.
Ingredients
250 g de bacallà dessalat
125 g de farina
80 g de mantega
4 ous
all i julivert
Elaboració
Escaldem el bacallà i el deixem escorre.
Aprofitem 1/4 de litre d'aquesta aigua que escalfem amb la mantega i un pessic de sal.
Quan arrenqui el bull, hi afegim tota la farina i barregem amb ganes fins que tinguem una massa que es desenganxi de les parets de l'olla.
Ho traiem del foc i afegim els ous un per un i els anem incorporant a la massa.
Trinxem el bacallà amb l'all i el julivert ben picat i ho incorporem a la massa.
En una paella amb oli abundant, fregim boles de la massa fins que siguin ben rosses, enretirem i ho deixem a sobre de paper absorbent.
Les sobres
Parafrasejant la nova cançó de Joan Colomo, hi ha dies que ser una persona, viure a Barcelona i fer-ho amb il·lusió és molt difícil.
Tenim la ciutat que sembla un parc d’atraccions construït a cop de macroesdeveniments. Hi ha parts que ens han estat completament robades. Hi ha veïnes que hauran de demanar acreditacions per entrar a casa seva. És impossible trobar lloguers que no siguin de temporada a preus dignes. Vivim una presència turística desimbolta. Tenim un govern socialista que només pensa a gestionar la venda de la ciutat al millor postor i un alcalde que es refereix a la Copa Amèrica com a un acte popular, cívic, compromès i cultural. Però davant de tot això també tenim l’Assemblea de Barris pel Decreixement Turístic, la plataforma No a la Copa Amèrica, Recuperem la Salut, associacions de veïns compromeses, sindicats d’habitatge, la mani eco del passat 8 de juny, o la manifestació convocada pel 6 de juliol que crida a posar límits al turisme (deu anys després del que segurament va ser la primera manifestació en contra de la massificació turística a la Barceloneta, venim de lluny). És la Barcelona de les veïnes contra la Barcelona del capital. Les dues Barcelones.
Em fa la sensació que només cal tensar un poc més la corda perquè hi hagi un vertader esclat popular aquest estiu. Xerrant amb amiguis compartim que és impossible passejar pel centre, la ciutat ens ofega, la situació està al límit. Espera, la situació està al límit? Potser estic massa dins de la meva bombolla i en realitat un gruix de la població barcelonina li és igual això del turisme. Potser no ho veuen com una molèstia i ja els va bé. Per posar un exemple, l’exhibició de Fórmula 1 a tot el meu entorn li sembla una anada d’olla que no té cap mena de sentit en plena emergència climàtica, però hi ha gent que hi ha anat des de ben d’hora per guardar lloc a passeig de Gràcia, la fan zone de plaça Catalunya era plena, Esport3 ho cobreix i el circuit de Catalunya segur que estarà a vessar aquest cap de setmana.
Potser aquesta desconfiança amb el fet que hi ha persones que estiguin a favor de vendre la ciutat al turisme és perquè hi ha dies que m’envaeix la sensació que ja ningú no és de Barcelona. La gent d'aquí vol marxar a comarques i la gent de comarques vol venir aquí. Què passa quan la gent no se sent del lloc on viu, no se sent identificada amb la ciutat, no té un vincle vital amb Barcelona? Se l’estima menys? No n'és tan conscient de la magnitud dels canvis que passen a la ciutat? No coneixen les seves veïnes d’escala o la botiga de tota la vida forçada a tancar perquè els han triplicat el lloguer? No és només una sensació perquè les dades ho corroboren: 70.000 persones marxaran de l’AMB en els pròxims 5 anys, 1 de cada 4 persones que viu a Barcelona és estrangera, tenim la ciutat plena d’italians i d’expats. Fora Barcelonins de Barcelona, podria ser el lema del govern Collboni. Teletreball al Vallès, venir un parell de dies a Barcelona amb rodalies, neoruralisme i ja lluitarà algú altre per la Barcelona popular.
Davant de tot això, només em queda dir que jo estimo profundament Barcelona, és on he nascut i viscut la major part de la meva vida. És la ciutat que m’ha vist créixer, que ha vist com m’he enamorat i m’han trencat el cor. On he après què vol dir la paraula compromís i a lluitar per causes justes. És la ciutat on vull que visquin els meus fills i tenir una família, perquè des de fa tres generacions també ha estat la ciutat de la meva família. És la ciutat que podria recórrer en bici amb els ulls tancats, la que em conec l’ordre dels carrers de l’Eixample, o les dates de les festes majors dels seus barris. És la ciutat de la qual no vull marxar ni ser-ne expulsat.
Però cada dia és més difícil. Cada dia més gent propera en marxa per voluntat o per obligació. Em fa mal veure com cada cop reconec menys la ciutat on visc. Perquè hi ha llocs on he de renunciar a parlar la meva llengua; perquè on hi havia un bar ara hi ha un lloc de brunch; perquè no veig cap partit polític amb un projecte de ciutat en el qual creure; perquè és administrada pel govern més de dretes dels últims anys. Tanmateix, sé que l’organització popular i les veïnes hi seran, perquè sempre hi són quan fa falta. Quan s'aprèn a plorar per alguna cosa, també s'aprèn a defensar-la. Que vingui l’estiu, que comenci la defensa popular de Barcelona.
Alguns articles que aprofundeixen sobre això:
Boy Rooms
És increïble la de coses estranyes que tenen aquests homes novaiorquesos a les seves habitacions.
Tiktok failed to load.Enable 3rd party cookies or use another browser
L’espurna
Fa uns dies que no em puc treure del cap aquesta cançó que han fet uns xavals irlandesos per a RTÉ, la radiotelevisió d’Irlanda en el marc d’un projecte de creació artística per a infants. Té moltíssim de ganxo.
Rigoberta Bandini
Atureu el recompte, ja s’ha escrit la millor lletra de cançó d’aquest 2024
Rigoberta Bandini no eres el pueblo
Rigoberta Bandini eres del uno por ciento
Puedo cruzar toda la wikipedia
pinchando en nombres de tus familiares
Alguns enllaços dispersos
Un present continu transcripció de la intervenció de la Marina Garcés a la Fira Literal.
Tota revolució comença i torna a començar desaprenent aquest destí: desaprendre el patiment és la nostra revolució. Això vol dir prendre cura de la vulnerabilitat i la ferida, però sobretot vol dir aprendre el desig, el saber i la llibertat cada dia i en cada cos, en cada paraula i en cada gest. Hi ha coses per a les que no valen els marges ni els termes mitjos. Només la contundència de la convicció i el combat contra tota forma de resignació.
L’últim sospir
no estava mort, estava de parranda. gràcies per llegir-me. copia, difon, comparteix, cuina la recepta
una abraçada revolucionària
sempre vostre i de la causa,
marcel🌹
YUHUUU!! T'HEM TROBAT A FALTAR <3
Fa dies que pensava que no et llegia i ha sigut un butlletí excel·lentíssim