#49 truita de patates i calçot
la mushkaa ho té tot kla
La recepta
Vam fer una calçotada l’altre dia i ens van sobrar calçots, què en fem, doncs una truita. És una manera de superar el debat de truita de patates amb ceba o sense, ni una, ni l’altra, la resposta és calçots. Com feu la truita vosaltres? Bateu els ous i els afegiu a les patates, o enretireu les patates del foc, les aboqueu en un bol amb els ous batuts i llavors ho torneu a afegir tot a la paella? A casa meva es feia de la primera manera, però jo —potser en un acte de matar el pare— ho faig de la segona. Per dos motius. M’agrada posar oli abundant perquè les patates quedin una mica fregides, llavors he de retirar l’oli sobrant, i és més fàcil fer-ho havent tret les patates primer. I el segon motiu és perquè quan les patates calentes entren en contacte amb l’ou batut i ho barreges, aquí l’ou ja comença a coure’s.
Ingredients
patates
calçots
ous
Elaboració
Pelem les patates i les tallem a daus. Les coem en una paella amb prou oli de fregir.
Netegem els calçots, els traiem la primera capa de pell i els passem una aigua perquè no quedi terra. Els tallem a rodelles i afegim a la paella. Salem.
En un bol, batem els ous que calgui, i quan la patata estigui cuita, ho incorporem al bol i barregem.
Retirem l’excés d’oli de fregir i ens assegurem que la paella estigui molt calenta.
Aboquem tota la barreja i anem fent moviments circulars amb la paella. Ara ve el moment crític de tombar la truita. Posem un plat i amb decisió li fem la volta. A mi en aquest punt m’agrada apagar el foc perquè quedi una mica líquida per dintre.
Les sobres
Durant el 2023, a tots els concerts que vaig anar vaig fer la broma de dir, «bueno, a quina hora toca la Mushkaa». Fins al dia que durant el Festigàbal, el cicle de concerts que fa l'Heliogàbal durant les festes de Gràcia, enmig d'un grup de modernets vaig dir això de la Mushkaa i tothom em va mirar estranyat, no sabien qui era i jo em vaig morir de la vergonya. Qui encara no coneixia la Mushkaa a agost de 2023?
En tot cas, dijous, l’Emma i jo per fi la vam veure en directe a l'Apolo, on va presentar la seva nova mixtape Sexysensible. Des que Paral·lel 62 s'ha convertit en la sala de concerts del rotllo que ja ningú no toca a l'Apolo, no? Feia temps que no hi anava, i mira que és una sala que m'agrada molt, no només pel fet que és on em vaig fer el primer petó amb la Carla. Pujar les escales i entrar a la sala que t'acull amb el parquet gastat de tantes nits de ball, els canelobres, els records de quan eres universitari i et podies permetre sortir un dimecres a caníbal... és emocionant.
La sala estava plena d’adolescents, gran part del públic era femení i el dress code que semblava que tothom havia acordat era samarreta del barça. Ens vam quedar al fons de la sala, no només pel fet d’haver arribat tard, sinó per la comoditat d’estar observant una cosa que més que anar amb nosaltres, anava amb totes les noies que viuen amb devoció la música de la Mushkaa. Érem allà al costat de les mares i pares que havien acompanyat els seus fillis, potser al seu primer concert. Crec que mai no he tornat a viure la música amb la mateixa passió que ho feia quan era adolescent. Llegia Indiespot a diari, estava pendent dels llançaments dels artistes que m'agradaven, intentava trobar la meva personalitat amb llistes sobrepensades d’Spotify. Aquesta sensació que la música de l’Irma els donava una identitat, una comunitat de pertinença, es notava en el públic entregat.
Es respirava dia important per a la Mushkaa, nova mixtape, nova gira, nova posada en escena. Omplir dues nits seguides la 1 de l’Apolo per a l’Irma que ens deia «canto des de caseta com si fos la sala Apolo» a res kla, segur que era un somni complert. Es va notar amb uns agraïments repetits i sincers a tot el seu equip i públic. I no m’estranya, perquè anava sobrada, la quantitat de temacles que ha acumulat en dos o tres anys de carrera fa basarda. Tot això, complementat amb un elenc de col·laboracions de l’escena que no va trigar a aprofitar. No hi va faltar ningú a la festa, els Tyets, la Julieta, la Maria Hein, els 31 Fam i la Flashy, l’única baixa potser van ser els Figa Flawas.
L’Emma molt encertadament deia que encara guarda certa àuria d’artista que fa poc que ha començat, que està en ple ascens a la fama, però que encara és humil i recorda els orígens. I estic d’acord, potser ja mai no torna a tocar a l’Apolo, perquè se li queda petit; ser-hi va ser presenciar el moment abans d’una cosa que se sap que anirà a més.
Fascinant aquesta recerca que estan fent dues arquitectes urbanistes poloneses en els patis d’escoles de Catalunya. Són dades que venen a confirmar el que ja sabíem. En blau l’espai del pati que ocupen els nens, i en vermell el que ocupen les nenes. Il·lustra de manera molt evident qui està al centre i qui als marges.
www.linkedin.com/feed/update/urn:li:activity:7158781055913603072
Us porto dues recomanacions de xarxes socials. La primera l’he conegut gràcies a un tuit de la Mar Vallverdú, es diu PI.FYI. Les sigles vindrien a ser Perfectly Imperfect For Your Information. L’ha muntat Tyler Bainbridge, antic treballador de Meta i escriptor de la newsletter del mateix nom, Perfectly Imperfect. El van fer fora de Meta, es va pillar l’atur i es va dedicar a programar-la. En què consisteix? La unitat bàsica, les publicacions, són recomanacions de tota mena, llibres, pel·lis, però també coses més etèries. També pots fer preguntes perquè la gent et faci recomanacions. M’encanta l’aura que desprèn el disseny de la pàgina, a mig camí entre una revista d’adolescents i un mur típic de xarxa social de text.
La segona recomanació, és are.na, descoberta gràcies al Kyle Chayka, que també té un butlletí molt xulo, One Thing. Are.na es defineix com un «espai on guardar continguts, crear col·leccions al llarg del temps, i connectar idees». Seria un equivalent a Pinterest, on també pots guardar text, documents, pàgines web, etc. Crec que m’anirà molt bé perquè tinc un munt de coses guardades a Keep, el grup de whatsapp amb mi mateix, les notes del mòbil, etc. També té un disseny que destaca, aquest cop per la seva senzillesa.
I encara que la primera faci només una setmana que existeix, i la segona més de dotze anys, crec que tenen coses en comú. Són xarxes lliures d’anuncis, sense algoritme, amb recomanacions humanes. És una alenada d’aire fresc en un internet cada cop menys humà.
Si us interessa ens podem fer follow aquí i aquí.Una cosa, Paul Mescal, ensenya’m a fer fotos si us plau.
daisy edgar-jones by paul mescal
Una usuària de tuiter, @Thermomix2000 s’ha recorregut totes les parades de la línia verda del metro i n’ha fet un vídeo.
Ils lectoris més murris us haureu adonat que he canviat de plataforma. M’ha costat decidir-me, i també m’ha fet mandra configurar tot una altra vegada, però crec que és la decisió correcta. Fa unes setmanes us explicava com Substack havia decidit no censurar continguts nazis i se n’estava lucrant. Veient que no han decidit rectificar i s’han escudat en l’argument de la llibertat d’expressió, crec que era just marxar. Feliç de poder tornar a incrustar tuits, com ho trobava a faltar.
L’últim sospir
és TAN denigrant que és graciós
"spanish - holiday - region"
K.O. en tres assalts
moltes gràcies per llegir-me. copia, difon, posa-li m’agrada, comenta, cuina la recepta.
sempre vostre,
marcel🌂
PD: ens veiem al chorifest aquest dissabte? La millor festa antirrepre de barna, IYKYK.