xató

si us plau, vull viure a Barcelona

Dec 02, 2024

La recepta

L’amanida de xató és una menja típica del mes de novembre amb origen a les comarques del Garraf i el Penedès. En aquest moment, s’havien de tastar les botes de vi amb un aixetó, una petita aixeta, que es col·locava a la bota perquè sortís el vi. Aleshores, per no acabar parlant castellà, els tastadors feien aquesta amanida amb escarola i peixos salats per acompanyar aquesta cerimònia.

Ingredients

Unes fulles d’escarola
Bacallà esqueixat
Tonyina salada
Filets d’anxova
Olives arbequines i negres
Per a la salsa: all, nyores, tomàquet de penjar, ametlles i avellanes torrades, una llesca de pa torrat, oli, vinagre i sal (en principi la salsa de xató no porta tomàquet, però jo n’he posat, cosa que la converteix en un romesco, per als puristes).

Elaboració

Escalivem els tomàquets i l’all. Escaldem les nyores.
Netegem bé les fulles d’escarola i les posem en un bol.
En una batedora posem el tomàquet i l’all escalivat, la polpa de les nyores, la llesca de pa, les ametlles i avellanes, un raig de vinagre, una mica de sal i triturem. Anem afegint l’oli d’oliva fins que ens quedi la salsa lligada.
Muntem l’amanida, afegim al bol amb escarola el bacallà, la tonyina salada tallada a daus, les anxoves, les olives i la salsa de xató per sobre.

Les sobres

Som wokes per demanar la regulació dels lloguers?

He pensat que les sobres d’aquesta setmana podrien ser una mena de mocador de kleenex que acaba tirat per terra ple de llàgrimes de rendistes, perquè déu-n'hi-do com han anat de plenes les xarxes amb les queixes d’aquests paràsits de la societat els dies posteriors a la gran manifestació del 23N.

Podem començar per en Jordi GP, o GP_Jordi, com preferiu. Encara estic dubtant de si això ho diu de debò, ho diu de debò, oi?

Crec que la millor resposta la signa @lamicdelfont que escriu: «Sí, i sobretot per les altres 3 persones que viuen amb tu».

Després hi ha les històries de superació personal, de la cultura de si t’esforces molt arribaràs allà on vulguis. Quant et va costar el pis, Eduard Forner, eh, quant et va costar i quant cobraves tu?

Continuem amb la Txell Vilaplana que s’aferra a aquesta noció ben estesa entre la població de més de seixanta anys que és una rebequeria tenir el desig de decidir on vius i fa aquesta transposició d’idees absurda.

Segur que es pensava que era un tuit molt intel·ligent. Com diu @fuzzlampreave: «Després us indigna que a Barcelona no es parli català, tot estigui en anglès i no es pugui prendre un cafè amb llet, però ni enteneu que hem nascut aquí, que estimem el nostre barri i hem de marxar fora i regalar la ciutat als estrangers. A sobre feu broma. També sou l'enemic.»

Finalment, la Pilar Carracelas, no sé Pilar, perdona per voler viure on he nascut. És millor que tota la gent barcelonina marxi i deixem el centre disponible a qui sí que s’ho pot pagar, no? Que ja sabem de quina gent estem parlant.

Crec que la Laura Aznar ho resumeix molt bé aquí:

Alguns enllaços dispersos

Robad, robad, benditos. Deliciós article sobre el noble art de robar firmat per Guzmán García:

Existe una belleza que se esconde en la sombra, bajo los escalones de la ley y lo socialmente aceptado. Una belleza que pica en los dedos cuando te guardas un trozo de queso en el bolsillo interior del abrigo en el pasillo de lácteos del Mercadona. La notas ahí, palpitándote al lado del corazón, cuando te diriges a la caja. Una pulsión que florece cuando la cajera te pregunta “¿Algo más?”, y tú niegas, preparado para que el cielo caiga sobre ti. Entonces llega el éxtasis cuando atraviesas las alarmas en silencio, y la calle te recibe con su aplauso de luz. Victoria, otra vez, victoria. Por un segundo flotas por encima del adoquinado y la selva de la ciudad. Te crees un dios inmune a las ofertas del 3x2, del club tarjeta DÍA. Por un segundo, eres un dios.

Des de quan es fa tanta pompa per l’encesa de llums de Nadal? Passeig de Gràcia: infinitud de mòbils, molta gent gaudint del moment?
Ha arribat a Barcelona l’activitat viral de fer competicions de dobles de famosos, evidentment al barri de Gràcia, evidentment amb Carlos Cuevas. Jo em quedo amb el del Paul Mescal.