#18 crema de sant josep
una vida normal no és una derrota
La recepta
El 19 de març va ser Sant Josep i com marca la tradició, el plat típic és la crema de Sant Josep, també coneguda com crema catalana. El nom d'aquesta menja té una divertida història associada:
Diu la llegenda que un bon dia un bisbe va anar a visitar un convent. Les monges van voler obsequiar-lo amb un flam, unes postres que havien fet en moltes ocasions i per les quals eren conegudes arreu del territori. Nervioses per la categoria del seu convidat, però, aquell dia el flam els va quedar massa líquid i van provar d’esmenar-ho afegint-hi una capa de sucre cremat. Quan li van oferir aquell flam desafortunat al bisbe, el sucre encara era ben calent. Ell, golafre, no s’hi va poder resistir i se’n va endur una cullerada a la boca: “Crema! Crema!”, va exclamar de seguida, sense saber encara que acabava de batejar aquella improvisada elaboració culinària.
S’assembla força a la llegenda del nom de l’orxata. Segurament seran fictícies, però està bé.
Resulta que la crema és un dels plats més antics de la cuina catalana i que ja apareix en diversos receptaris medievals. La recepta és, bàsicament, la mateixa des de fa segles. A més, el toc de llimona és una més de les influències de la cuina àrab, tan present en la nostra gastronomia. Era molt típic menjar aquestes postres el dia de Sant Josep, però ara són ben habituals durant tot l’any. Quins altres plats tradicionals associats a dates concretes hauria de cuinar? Podeu deixar un comentari:
La recepta l’hem fet amb la Mònica i els consells de la seva àvia.
Ingredients
1 L de llet
7 rovells d’ou
1 branca de canyella
1 tros de pell de llimona
125 g de sucre
40 g de midó
Elaboració
Escalfem la llet amb la branca de canyella i la pell de llimona.
Quan la llet sigui calenta en reservem una mica en una tassa i dissolem el midó.
En un bol separem els rovells de les clares i afegim el sucre.
Traiem la branca de canyella i la pell de llimona de l’olla on tenim la llet i incorporem la resta d’ingredients.
Barregem tota l’estona fins que comenci a espessir una mica, i anem amb compte que no bulli la llet
Ho aboquem en cassoletes de fang i ho deixem refredar.
Les sobres
Crec que m’està afectant el canvi d’hora. Tinc com una espècie de jet-lag arran de l’hora que ens van sostreure la matinada de diumenge. I no només ho dic jo, sinó que també ho diuen diversos estudis i experts. A veure si és l’últim canvi d’hora, com van prometent reiteradament. Almenys no estic tan confús com la població del Líban, on el president va decidir a l’últim moment posposar el canvi d’hora per un mes, per tal que qui fa el Ramadà pugui trencar el dejuni una hora abans. I ara la situació és una divisió horària religiosa, amb entitats cristianes rebutjant la mesura i les musulmanes acceptant-la. La població local està fent broma sobre el temps musulmà i el temps cristià, i algunes persones han de ser a dos llocs alhora: “tenia una reunió a les 8 h i una classe a les 9 h”.
He caigut de quatre potes en el capitalisme digital. L'altre dia estava tranquil·lament fent desplaçament (?) a Tiktok —amb el meu límit de temps diari de 20 minuts per evitar caure pel precipici del desplaçament infinit— quan em va sortir un vídeo molt innocent d'un noi fent un desembolcallament d'uns esclops que em van seduir. El que em va cridar l'atenció en el peu de vídeo va ser l'etiqueta #granolaboy. La vaig prémer i de sobte estava immers en un món de nois i noies joves, ben plantats, amb un deix per a l'aventura, gorres mig destenyides, polar marca patagonia, alimentació ecològica a base de plats amb flocs de civada com barretes o porridge. Vaja, l'urban dictionary ho resumeix molt bé:
En l'esfera cultural del nostre país, potser equivaldria més aviat a l'amant de l'escalada, figura que comparteix moltes similituds.
En fi, tot això per definir aquest anhel del capitalisme digital: aconseguir que cadascuni es pugui identificar amb una etiqueta, amb un concepte, per després ser bombardejat amb més continguts a mida perquè aspiris a voler ser com aquestes persones. I Tiktok amb el seu algoritme que gairebé és agressiu —vigila no romandre més de 3 segons mirant un vídeo d’alguna cosa que no t’interessa perquè si no t’exposes a haver-te’n d’empassar molts més— ho està explotant amb escreix. És la idea que si compleixes amb certs patrons estètics i de vestimenta, la teva vida serà igual de meravellosa que la dels creadoris de contingut.
És el que la Joana Girona diu molt bé en l'article Vivir la vida como «contenido»:
Las redes no son simples espacios de comunicación, también forman parte de nuestra personalidad. En este sentido, crece el número de etiquetas que definen nuestra identidad digital y proliferan gran cantidad de estéticas vinculadas con nuestros estilos de vida. A pesar del deseo de diferenciarnos, estos hábitos y modas son comercializados por un capitalismo digital que nos homogeneiza.
I com que sembla que hi ha certa divisió sobre l’atractiu de vestir amb esclops, a mi personalment m’han encantat els del vídeo, ho podeu votar.
Aquests dies també has sentit molta gent dient coses de l’estil: Hauríem d'aprendre dels francesos. A França ils manifestants la lien molt més que aquí. És que a França el llindar de la violència permesa és molt més alt. A mi m’ha fet una mica de ràbia, però segurament sí que hi ha molt per aprendre en la defensa a ultrança d'unes condicions laborals favorables. A Perpinyà, 20.000 persones van sortir al carrer a protestar.
Buf, el darrer vídeo de pantomima full. Veient la reacció a xarxes el missatge ha arribat molt. I suposo que és perquè està molt ben fet i ens ressona aquesta por de caure en el conformisme, en les coses són així i no s’hi pot fer res, en la desgana i la falta d’il·lusió. Algú deia que els dos primers discus de Manel són una oda justament a això, al pare fort que t’arregla una porta, ella porta els nens al cole i jo faig els plats de la nit, al dormir abraçadet a una
dona a qui quasi no hauré explicat qui ets.
Bé, no ho sé, però sí que m’he trobat aquests dies pensant en la idea de fons i a estones havent de fugir-ne. I és que el problema és la perspectiva des de la qual està fet el vídeo, la mateixa història amb unes altres actituds i música de fons podria semblar perfecte.
Escoltant:
No m'esperava estar taral·larejant "a la jugu, jugu, jugu, jugu, jugular" per casa, però la cançó molt encomanadissa de Triquell, Jugular, m'ha atrapat. Ara treu nou àlbum, amb la producció d'Arnau Vallvé, bateria de Manel, i realment sembla un noi bastant despert, arran de la seva denúncia ils participants d’Eufòria ara rebran remuneració.
Llegint:
Parlant del tema d'estar despert, com s'està apropiant la ultradreta estatunidenca del terme woke i la influència del concepte en la joventut.
L’últim sospir
copia, difon, comparteix, cuina la recepta.
sempre vostre, marcel <3
buf... la reflexió sobre el conformisme amb referències a Manel... increïble.
esperant sempre amb ganes la pròxima publicació