#24 melindros

la nit és fosca i la lluita serà llarga

Jun 04, 2023

La recepta

Sé que l’Ametller està molt malament i ens enganya, però les meves contradiccions són les meves esperances i els melindros de l’Ametller el meu plaer culpable. I abans que em miris malament, on compres l’hummus, al Mercadona?

La recepta s’assembla força a la del pa de pessic, també s’han de separar rovells i clares i muntar-los a punt de neu, però duen més farina. Per tant, no s’aconsegueix la mateixa esponjositat que amb el pa de pessic.

Els ingredients

5 ous
200 g de farina
150 g de sucre
sucre llustre

Elaboració

Separem els rovells i les clares.
Batem els rovells amb el sucre, ha de quedar una massa esponjosa.
Hi anem afegint la farina tamisada i barrejant fins que s’integri.
Muntem les clares a punt de neu i les afegim a la massa.
Posem la massa en una mànega pastissera i a sobre d’una safata de forn estirem la massa fent tires en forma de melindro. Espolsem el sucre llustre per sobre.
Enfornem a 210° durant uns 10 minuts, compte que no se’ns cremin.

Les sobres

Dissabte passat, innocents encara de la desfeta que estava per venir, celebràvem el 5è aniversari de l’Escola Popular de Sants. Allà, al carreró de l’auditori de Can Batlló —la cuina de la festa, on passen les converses importants— una amiga d’un amic va parlar d’un concepte que em va semblar molt interessant. Era el cercle d’ocupació i preocupació. La teoria diu que tothom té un cercle d’ocupació i un de preocupació. Dins del primer cercle, hi trobem les coses que ens ocupen, sobre les quals podem actuar per canviar-ne el rumb. Al segon cercle, hi ha les coses que ens preocupen, són totes aquelles sobre les quals no tenim capacitat d’incidència, que estan fora del nostre abast. L’endemà, compartint la desafecció del meu entorn i de les xarxes socials amb els resultats de les eleccions em va tornar a venir al cap el que comentàvem la nit anterior sobre els cercles d’influència. Els resultats i els pactes de govern clarament es troben en el nostre cercle de preocupació, ens ho mirem amb angoixa, potser amb resignació, però més enllà d’haver votat o d’haver-nos abstingut, segurament no hi podrem influir gaire. Llavors, què rau en el nostre cercle d’ocupació?

Tuiter anava ple de gent afirmant que cal tornar als carrers, afiliar-se als sindicats combatius, construir alternatives populars, enfortir els vincles socials i trobant refugi en el fet que som més que fa deu anys. Com apunta el tuit, venim d’un cicle de mobilitzacions històriques, el 15M i l’independentisme ens han fet creure que teníem el canvi a tocar. Els moviments populars, penso sobretot en l’habitatge, s’han enfortit i diversificat moltíssim a partir de la PAH que va obrir camí. Els PPCC sempre han tingut una xarxa associativa fortíssima que ha actuat de para-xoc d’envestides més serioses. Perquè hi ha gent molt tossuda que cada setmana decideix trobar-se i reunir-se, muntar actes, xerrades, festes majors, aturar desnonaments, alliberar habitatges buits, i fer del nostre país un lloc una mica menys hostil.

Però, de cop, sembla que podem tornar a estar el 2011, amb Trias d’alcalde a Barcelona, Albiol amb majoria absoluta a Badalona, una possible victòria de ~~Rajoy~~ Feijóo al Congreso. Sembla que el cicle dels ajuntaments del canvi, que eren la trencada de l’onada del 15M, s’acabava diumenge passat i ara tornem als ajuntaments de l’ordre. El PSC podria governar a les quatre capitals, segurament acabaran només amb les alcaldies de Lleida i Tarragona, si a Girona Guanyem és capaç de convertir uns bons resultats en un govern. BComú a la desesperada amb les forces progressistes han de governar, que no decideixi Pedralbes i denunciant a la Junta Electoral el recompte definitiu. Perrosanxez fent una jugada mestra o un error garrafal, recordar que sap més per perro que per sanxez i aquest mem increïble. Ha aconseguit posar contra les cordes el nou espai polític de Yolanda Díaz, deu dies per enllestir una coalició a correcuita. Oportunitat perduda per posar-li de nom Sudemos. Sumar no és prou, cal multiplicar. Tinc la sensació que cap altra generació haurà votat tant en tan pocs anys com la meva. I això sense posar-nos a parlar de la nostra amiga JD i la seva ~~excel·lent estratègia de promoció~~ entrevista irredempta, inflamatòria.

Bé, després d’aquesta digressió, volia acabar explicant que he trobat molta tranquil·litat i recer en una línia de la ciència-ficció anomenada hopepunk, creada per Alexandra Rowland el 2017. Molt resumit, Rowland ens diu que el got està mig ple, que la naturalesa humana és una barreja de bondat i malícia, però que totis sabem ser amablis i generosis i que en un món de brutalitat, cinisme i nihilisme ser generosi és una decisió política.

Defuig d’una visió noblebright de la vida. Perquè ens entenguem, és aquesta visió txaranguista de la vida que tot és bonic i que només ens cal l’amor per salvar-nos, recordeu aquelles dessuadores “reLOVEution”? El hopepunkisme, en canvi, afirma sense complexos que la realitat és crua, que guanyar, probablement no guanyarem mai, com a molt tindrem petits respirs, però que el que és crucial és lluitar. I com que la victòria mai no arribarà, mai no vencerem el monstre i li clavarem el punyal ben endins, hem d’aconseguir que el monstre no se’ns mengi i que alguns dies, fins i tot, estigui ben lluny.

It’s not about glory or noble deeds; it’s not about an end result because there is no end. There’s always a tomorrow and when the sun rises again, we’ll still have a dam holding the water back. For now. But entropy is real, and dams must be maintained, and it takes all of us to do it, and it’s done by linking arms with the people next to you, by building a community with deliberate intent.
It’s about how the first step to slaying a dragon is for one person to say, probably drunk in a bar somewhere, “I bet it can be done, though.”
It’s about being kind merely for the sake of kindness, and because you have the means to be, and giving a fuck because the world is (somehow, mysteriously, against all evidence) worth it and we don’t have anywhere else to go anyway.

Us deixo l’enllaç al text sencer, però no volia deixar de posar-ne una part al butlletí perquè m’ha donat molta força aquests dies i hi he pensat molt:

[Hopepunk is] about digging in your heels and believing that one single atom of justice, one molecule of mercy does exist somewhere in the mindboggling vastness of the universe—believing in that, even if for no other reason than fuck you, buddy; fuck you, fuck you, fuck you. I do what I want and this, this is what I want; this is the world I want to live in: One where the atom of justice exists, even if I’ve never seen it myself, even if I’ll never see it.

It’s about doing the one little thing you can do, even if it’s useless: planting seeds in the midst of the apocalypse, spitting on a wildfire, bailing out the ocean with a bucket. Individual action is almost always pointless. Hope and strength comes from our bonds with each other, from the actions we take as a community, holding hands in the dark.
Nobility and righteousness look really stylish and cool, and they keep you safe from criticism (how nice!), but they’ll tire you out.
Take bloodthirsty, vengeful joy where you can, because the night is dark and the fight is long and there are no knights in shining armor waiting in the wings to slay the dragon at just the right moment of dramatic tension. Be spiteful. Be petty. Be rude. Spray-paint someone’s house. Grab your local senator and tar and feather them, I don’t know. Do whatever you have to do, as long as you’re doing something, as long as you’re taking hold of the world around you in a real way and yanking it in the direction of Slightly Less Terrible.
Give a fuck about the world around you, about the people around you, about the people who aren’t around you, about the people on the other side of the world, for no other reason than because they’re people who love their children, who laugh, who dance, who kiss, who cry.
And if you do have choices still, remember: Nonviolent resistance, too, comes from a place of rage.
Complacent people, nice people, don’t stare down a squad of armed soldier-police. They don’t walk up to the Dharasana salt works knowing that they’ll be beaten bloody or killed. It’s not a thing you do when you think there’s any other way to make them listen. A person has to be angry about something to get to a point where they’d do that, where they’d wager their very life to hold the line.
Hopepunk isn’t pristine and spotless. Hopepunk is grubby, because that’s what happens when you fight. It’s hard. It’s filthy, sweaty, backbreaking work that never ends. It isn’t pretty, and it isn’t noble, and it isn’t nice, though I expect the natural inclination (and even my own instinctive inclination) is to make it so—to forget the word “radical” in the phrase “radical kindness,” to forget the “punk” part of “hopepunk,” which is really the operative half of the word. To forget the anger of it and let it soften, because softness is what we’re aching for. We want the world to be better—kinder, more just, more merciful. We still yearn toward noblebright, toward an honest and desperate belief that love conquers all. Except, when the other guy has more guns and fewer moral objections than we do, it doesn’t.
We forget, sometimes, that we have knives too in this empire. That we can unsheathe them, that we can turn our blades to the defense of an atom of justice and a molecule of mercy that might not even exist—except . . . except for where we make them exist, in the hands we hold out to each other, and in the shelter we offer even when we ourselves are exhausted, footsore, and filthy, with the wolves at our doors.
There are no heroes and no villains. There are just people. That’s hopepunk: Whether the glass is half full or half empty, what matters is that there’s water in that glass. And that’s something worth defending.

Si ens ocupem de la lluita, potser aconseguim que menys coses ens preocupin.

Jugo a ser politòleg amb algunes apostes. Ernest Maragall no hauria aguantat fins al 2027 com a alcalde. Albert Batlle tornarà a ser regidor de seguretat. Els jerquis es revoltaran i faran fora Oriol Junqueras. Ada Colau no serà alcaldessa ni serà regidora durant els quatre anys. La CUP no es presentarà el 23J. Carlos Carrizosa fitxarà per VOX. Us convido a fer els vostres vaticinis:
Leave a comment
Si no voleu rebre més propaganda electoral, podeu excloure la vostra adreça dels enviaments massius que fan els partits.
Dies després de les eleccions sembla que La Ruïna i El Kubo ja cauen en l’oblit per tota aquella gent que els ha posat en el punt de mirar durant la campanya per intentar rascar quatre vots. Però la història no acaba aquí, encara estan en perill de desallotjament. Aquesta setmana ens compartien una bònica història.
Si ens coneixem sabeu de la meva passió pel ciclisme. Per tant, aquests dies estaré molt pesat amb què heu de veure la sèrie que ha fet Netflix sobre el Tour de França. S’estrena el dijous 8. Promet èpica, patiment i drama.

Alguns enllaços d’interès

When Digital Nomads Come to Town | Rest of World - el més sorprenent és la població local de Medellín que està a favor que pugin els preus del lloguer perquè això és bo per l’economia i els nòmades digitals estan molt interessats en la nostra cultura i són molt respectuosos.
How gen Z got hooked on urban fishing | The Guardian - una mica com la petanca, la pesca urbana es posa de moda entre la gent jove.

L’últim sospir

som-hi, una setmana més de butlletí
si t’ha molat pensa a reenviar-ho algun amigui i així més gent se subscriu i així algun dia ho podré monetitzar i viure de recol·lectar continguts d’altra gent i ser el vostre tastesetter, tastemaker, trendsetter, com li’n vulguis dir, de confiança

copia | difón | cuina la recepta | organitza’t
marcel❤️‍🩹