La recepta
Ingredients
1 conill
1 cabeça d’alls
unes fulles de llorer
1 branca de canyella
1 copa de vi negre
per la picada: 2 grans d’all, un grapat d’ametlles, 1 galeta maria, julivert
Elaboració
Salpebrem el conill.
Enrossim el conill en una cassola amb un bon raig d’oli. Afegim els alls, el llorer i la branca de canyella.
Quan estigui enrossit, aboquem el got de vi negre i en fem la reducció.
Afegim aigua fins a gairebé cobrir, ho tapem, i ho deixem coure lentament uns tres quarts d’hora.
Quan faltin deu minuts de cocció, afegim la picada.
Les sobres
Es nota que vaig amb molt de retard amb aquest butlletí perquè volia parlar sobre la nova samarreta del barça, un tema que estava d’actualitat fa gairebé un mes. No perdona el ritme del showbiz. En tot cas, aquí està la meva hot take sobre aquesta qüestió. La meva teoria és que el barça ha intentat psgeitzar l’equipació. Us ho explico amb imatges.
Hem passat d’això:
A això:
I morad també per posar un altre exemple. Per tant, em sembla genial el fet d’urbanitzar la samarreta, és a dir, fer-la més macarra i que moli dur-la pel carrer.
La primera imatge que va circular de la nova equipació era un dream team amb jugadoris del barça i algunes de les personalitats que més ho estan petant en la nova escena musical del país. Per mi és un intent de vincular la samarreta del barça amb la joventut, i aprofitar la bona trajectòria del femení perquè la gent es torni a il·lusionar amb l’equip i torni a molar dir que ets del barça i fer un estadi nou i tornar a dir amb orgull més que un club i jugadoris de la masia i barça i catalanitat. Però aturem-nos un moment en aquesta foto, perquè tothom que hi surt és guapi, jove, forti, té més diners que nosaltres, té estil, les coses els van bé… A més a més, fixeu-vos que entre tota la penya que surt a la foto no hi ha ni una persona que faci música amb trompetes, potser el reggaeton en català ha tardat a arribar, però per fi ha arribat. Tampoc hi ha cap canetrocker (sí), ni cap cantant sospitós de tirar fitxa a noies de quinze anys per DM d’instagram. Tot un èxit.
Potser el que està intentant el barça és assegurar-se que la propera gran estrella de la música del nostre país dugui la samarreta del club del nostre país (m’he posat una mica patriota aquí). Ara només faltaria que el barça, igual que ho va fer amb Spotify, aconseguís que la Bad Gyal parlés en català als seus concerts, per això sempre serem més de la Rosalia.
Vinga més coses d’aquestes últimes setmanes:
Tenir dades és crucial per poder construir discursos ferms i amb sentit, per això aquests dos mapes amb tots els casos de desnonaments i convocatòries per aturar desnonaments a Barcelona posen nombres a la magnitud de la tragèdia.
Nikola Jokic contra la dictadura del rendimiento. Sense jo conèixer gens sobre el bàsquet, aquest jugador sembla un bon referent.
Como figura pública, Jokic desafía la moderna sociedad del rendimiento, en la que se nos anima a realizarnos a través del trabajo, a ser la mejor versión de nosotros mismos, a perseguir nuestros sueños, a conquistar lo imposible. El Joker se ríe maliciosamente de toda esta parafernalia meritocrática, hipercompetitiva e individualista y nos recuerda que, bajo el neoliberalismo, el éxito solo tiene que ver remotamente con el esfuerzo.
Sobre les manifestacions que hi ha hagut a França arran de l’assassinat de Nahel, crec que el que més m’ha impactat ha estat el fet que s’hagi llançat una campanya de micromecenatge per donar suport a la família del policia assassí. Un antic assessor de Marine Le Pen va iniciar una pàgina de GoFundMe per recaptar diners per sostenir l’agent i la seva família, i ja han aconseguit més d’un milió d’euros en aportacions. L’empresa ha rebutjat les peticions de tancar la campanya de micromecenatge. En fi, la doble moral.
I si resulta que la nostra societat ha deixat de ser capitalista? I si les transformacions tecnològiques i climàtiques ens han abocat a una organització social diferent –més injusta i nociva– que el capitalisme neoliberal?
S’ha comentat molt la proposta de Sumar de l’herència universal. I he de dir que a mi em sembla bé. És una idea que ve del Thomas Picketty i que s’encamina a garantir la igualtat d’oportunitats. Aquí un fil que us ho explicarà molt millor que jo. I va en la mateixa línia que la millor manera d’acabar amb el sensellarisme és donar diners a les persones que viuen al carrer.
En un butlletí anterior compartia la gran línia divisòria de la mantega i l’oli d’oliva. Doncs aquesta línia és gairebé la mateixa quan ens fixem en quins països tenen més restaurants de menjar local o estranger, i el percentatge de menjar processat del total de la compra d’alimentació de les cases europees. Això malgrat que cada cop comprem més plats preparats.
Llegiu la Joana Girona que treu molt bons articles.
A favor:
Nova Zelanda vol exterminar totes les rates abans del 2050. Jo sé d’algun CSO que fora bo que també perseguís una política d’aquest estil.
Ara que tothom marxa de vacances és molt pertinent aquesta reflexió sobre el fet de viatjar: The Case Against Travel.
Remei de ca la fresca x Paperplanes de la MIA = tot el que volem és okupar-te el xalet. 🔫🔫🔫🔫
Les vibres d’aquesta foto m’encanten, d’un barri Gòtic que ja no existeix:
L’últim sospir
moltes gràcies per llegir-me, aquest butlletí venia carregadet d’enllaços.
copia, difon, posa-li m’agrada, cuina la recepta
sempre vostre,
marcel
potser no hi ha cap persona que faci música amb trompetes però sé d’una que fa reggaeton amb violins