#37 patates emmascarades

la por canvia de bàndol (però no del bàndol que creus)

Avui una recepta fàcil.

La recepta

Ingredients

• patates

• botifarra negra

• cansalada

Elaboració

1. Bullim les patates i quan siguin cuites les aixafem. Guardem l’aigua del bullit.

2. En una paella, fregim la cansalada i afegim la botifarra negra a trossets, volem aconseguir que es desfaci la carn i es mescli bé amb la patata.

3. Incorporem la patata i ho anem aixafant tot plegat, l’aigua de cocció de la patata ens pot ajudar si veiem que queda molt eixut. Salpebrem al gust.

---

Les sobres

A vegades cal retornar part de tot el que t’han donat. Per això, no vaig poder rebutjar la petició de mon pare d’acompanyar-lo a la trobada d’antics alumnes de la seva universitat. Vaig pensar en totes les vegades que m’havia portat a les 8h del matí als meus partits de futbol els dissabtes; és una compensació ínfima. Hi ha un detall important, mon pare és estatunidenc i va estudiar en una universitat californiana. Va venir a Barcelona fa més de trenta anys en un programa d’intercanvi amb la UB. La trobada es feia amb l’excusa del cinquantè aniversari d’aquest programa i aplegava tant antics alumnes que havien fet l’intercanvi, com alumnes que l’estaven fent ara, com gent d’aquí que havia anat estudiar allà, i a l’inrevés, gent d’allà que ara viu aquí. Vista aquesta barreja de persones, d’entrada era una mica escèptic. Ja coneixeu la meva aversió als expats, i em temia que aquí n’estaria ple. Però alhora em sorgia la pregunta, quan es deixa de ser un expat i es passa a ser català? Quan passes d’una cosa a l’altra? Si has format una família aquí, pagues els impostos aquí, parles la llengua d’aquí i coneixes les tradicions d’aquí, ja no ets expat? És una qüestió d’actitud i voluntat de pertànyer? La integració i què és ser català és un tema espinós i un bon fangar que podem explorar un altre dia.

En tot cas, arribem puntuals al sopar-trobada al restaurant Cal Boter de Gràcia —un puntal de la cuina catalana de la ciutat. Tan sols entrar ens passen llista i ens donen un adhesiu amb el nostre nom i cognoms per enganxar al pit. El restaurant sencer està reservat i la sala ja és plena. Hi ha una barreja d’edats i procedències. Mirar els cognoms de cadascú és una bona pista per discernir si algú és d’origen català o estatunidenc. Entre la gent catalana sembla que no hi ha perfils tan diferents, en comparació. Abunden joves-ja-no-tan-joves amb pantalons xinos, cinturó i camisa de tons blaus. Si em deixo guiar per les seves aparences, clarament semblen treballadors del sector tecnològic, que han fet ADE a ESADE i que s’han pogut permetre fer la carrera o fer un màster als Estats Units.

Per bé o per mal, els nostres seients ja havien estat assignats; per sort, m’han col·locat al costat de mon pare. Compartim taula amb una parella, ell és estatunidenc i ella és de Burgos. Fa més de vint anys que viuen a Barcelona. Ell exporta espardenyes i avarques als EUA. Diu que és el distribuïdor en línia més gran d’aquestes sabates allà, que les espardenyes tenen molt d’èxit, però que les avarques costa més vendre-les perquè els homes no les compren, són massa femenines per a ells. Jo penso en què potser la Rosalia té alguna cosa a veure amb l’èxit de les espardenyes, qui sap. Ella treballa al departament de recursos humans d’una gran multinacional. Les coses els van bé, viuen al centre de l’Eixample, viatgen sovint als States, com diuen els estatunidencs.

Mon pare aprofita per preguntar-los si han après català o castellà després de tants anys vivint aquí. I salta la sorpresa a Montilivi, no parlen català! No es podia saber. I es justifiquen: «és que clar, a la meva feina mai no l’he necessitat, sempre he treballat en anglès». I ja ho afegeixo jo, a la vida de carrer tampoc no els haurà fet falta. I això és així, pots estar més de vint anys vivint en un lloc sense aprendre’n la llengua autòctona. Aquí no puc deixar de sentir orgull de fill perquè mon pare sí que ha après la llengua del lloc on viu i sap parlar català perfectament i això em fa sentir bé.

Mentre sopem, penso que això de les trobades d’antics alumnes és una cosa molt dels States. Ara fa temps que no viatjo allà i en veritat ho enyoro una mica. I em fa gràcia, perquè per als estatunidencs tot és exciting i tenen un to de veu més agut que nosaltres i el menjar és nice i et diuen excuse me i after you please i nice to meet you i tot són somriures i amabilitat i encaixades de mà. Però alhora és no parlar de política. A vegades sembla que hi ha una mena de pacte no escrit que tothom respecta i vetlla. El més polític que es diu en tot el sopar és que els jocs olímpics van ser un punt d'inflexió per a la ciutat, que van canviar i modificar el plànol urbà. I quan ja ens aventuràvem a parlar del turisme i de la marca Barcelona i de les barraques de la Vila Olímpica i de les tortures als independentistes i de com els jocs van canviar per sempre la ciutat, ho deixem córrer.

Al final és una vetllada agradable, i a Cal Boter ja sabem que es menja bé. Quan em disposo a marxar, surto del restaurant i m’acomiado dels cambrers, «adéu, gràcies». Ho faig en català, alt i clar, per sobreposar-me damunt del rebombori i el xivarri del local, però sobretot perquè ningú no dubti que soc català, encara que pugui passar per guiri i el meu cognom ho reforci. I potser és aquesta la gràcia i la contradicció de ser d’un lloc però també enyorar-ne un altre.

• Ha passat molt desapercebut, perquè l’actualitat internacional està concentrada a l’Orient Mitjà, però aquesta setmana la ciutadania australiana ha votat en contra de reconèixer els drets dels pobles indígenes a la constitució del país. El lema de la campanya en contra simplement era: If you don’t know, vote no. M’ha deixat estorat. Quin poder té la ignorància. Potser hi ha coses que els governs no haurien de preguntar a la població, no sé…

• No coneixia aquest poema de Rafeef Ziadah que van posar ahir al final de l’acte de la manifestació en suport a Palestina:

• Havia de passar. La Rosa fa anys que l’hem vist darrere dels plats en infinites festes de la ciutat. Segurament és una de les persones que més música ha punxat en tota Barcelona. Per fi s’estrena amb aquest tema de reggae ben tendre, feu-li una escolta, big up!

• Seu de la conselleria d’interior, fortíssim ???!!!

  

• Alguns enllaços dispersos:

  • De siembras y cosechas enlace zapatista

  • Memeganda núvol

  • Why the Internet Isn’t Fun Anymore the new yorker

L’últim sospir

fins aquí el butlletí d’avui, la setmana vinent tocarà fer panellets, no?

copia, difon, comparteix, posa-li like, cuina la recepta,
sempre vostre,
marcel