#44 llenties estofades

el carro de la compra és una eina de combat

Dec 19, 2023

La recepta

Rebeu el butlletí ~~dilluns~~ dimarts perquè ahir va ser un diumenge maquíssim que va incloure cuinar un estofat de llenties vegà per a més de quinze persones. Cor plenet.

Ingredients

Tingueu en compte que les quantitats són per a quinze persones.

1,5 kg de llenties
3 grans d’all
3 cebes
1 porro
1 branca d’api
3 pastanagues
tomàquet triturat
4 patates
2 moniatos

Elaboració

Deixem les llenties en remull la nit abans.
Fem un sofregit amb la ceba, els alls, el porro, la branca d’api i la pastanaga, tot ben picat. Podem posar les fulles del porro i de l’api que no hem fet servir en una olla amb l’aigua que farem servir per cobrir les llenties més tard i fer un brou senzill.
Quan tot plegat ja estigui força translúcid, afegim unes cullerades de tomàquet triturat i unes culleradetes de pebre vermell.
Pelem les patates i els moniatos i els afegim a l’olla trencats a trossos i també afegim les llenties.
Cobrim amb aigua i afegim llorer i sal. Deixem coure uns 45 minuts. Si li voleu posar xoriço, a mitjà cocció és el moment de fer-ho.

Les sobres

Quan vivia amb el meu amic Pep teníem una discussió recurrent sobre un tema que no crec que sigui un motiu gaire freqüent de provocar discussions entre compis de pis. No es tractava de diferents llindars d’acceptació de la brutícia provocats per poca neteja i ordre, perquè el pis el teníem prou net. No anava d'això. La qüestió que més ens dividia i sobre la qual no ens posàvem d'acord era l'ús del carro de la compra.

El carro va ser una de les primeres coses que vaig portar al pis, per a mi era imprescindible perquè jo sempre he estat un partidari d'anar a comprar amb el carro. En canvi, el Pep n'era completament contrari, ell sempre anava a comprar amb la seva motxilla de 56 litres Osprey al súper de la cantonada, com si es tractés d'anar de ruta quatre dies pel Pirineu. El principal argument que brandejava en contra del carro era el fet de viure en un tercer pis sense ascensor. I si soc sincer, he de dir que em sembla un argument bastant sòlid, sobretot quan tornava de fer la compra i em topava amb l’escala, en aquell moment desitjava tenir una bossa més fàcil de carregar a l’esquena. Tanmateix, per a mi guanyava la comoditat d’arrossegar o empènyer un cabàs amb rodes que no pas carregar tot el menjar a l’esquena.

Quan entres al súper perquè només necessites una coseta…

Alhora, com a persona jovenitzada, crec que anar amb un carro de la compra pel carrer és un clar símptoma de maduresa, d’haver-se alliberat de la tirania de l’orgull, com diu el tuit de dalt, d’haver-se enfrontat als malsons del què diran de mi si em trobo gent pel carrer, de tenir menys complexos. El carro de la compra és per a la gent gran el mateix que els auriculars sense fils per a la gent jove, si surten al carrer sense carro, se senten vulnerables, és una cuirassa que els protegeix de les hostilitats del món exterior. I igual que es veu poca gent gran amb cascos pel carrer, encara se’n veu menys de jove amb carro. Així doncs, ser jove i tenir carro de la compra és un acte de valentia i prova de la fermesa del caràcter.

És més, el carro de la compra és una eina de lluita. Al butlletí de la setmana passada, el de l’escudella, em referia al carro de la compra com a eina de combat, igual que ho faig a la descripció de l’encapçalament del correu. La Carla, a qui sempre li confio una lectura del que he escrit abans d’enviar, em va dir que m’estava flipant una mica. Però jo vinc a reivindicar el sentit d’aquesta frase. Abans de res, he de confessar que és un préstec. Si Oli, sal i pebre fos una secció de la ràdio o d’un pòdcast, tindria aquesta sintonia:

Si us heu fixat en la lletra, Still Ill diu que «el teu carro de compra és una eina de combat», el que fiquem dins del carro és un reflex dels nostres principis. Les nostres decisions de consum són una part de la lluita molt rellevant, on tenim els diners, on fem la compra, són una manera de cristal·litzar la coherència política.

En definitiva, des d’aquí faig una crida a la valentia i interpel·lo a la gent jove amb aquest petit al·legat en favor dels carros de la compra. Deixem-nos de punyetes i amunt els carros de la compra lliures i tropicals.

Recordatori de la crida que ja vaig fer la setmana passada d’enviar-me les postals nadalenques que hàgiu anat rebent per fer la segona edició de la classificació de postals nadalenques del butlletí.
Fa unes setmanes va morir Henry Kissinger, i déu-n’hi-do quant ha aguantat, ha viscut fins als cent anys. Totis ens vam alegrar molt, però segurament una de les persones que més contenta devia estar seria la persona darrere d’aquest compte de tuiter:
I penso, qui de casa nostra també està ja molt vell —prou a prop de ser centenari— en un estat de salut qüestionable, que també ha estat un polític molt influent i immers en polèmiques i escàndols…? Jordi Pujol. A tuiter ja hi ha un compte anomenat «Ha mort en Jordi Pujol?», però l’últim tuit és del 4 de març d’enguany. Potser 2024 és un bon moment perquè la persona que estigui a les regnes d’aquest compte les torni a agafar? És la meva intuïció. Quan passi i no tinguem aquest compte en actiu, ho lamentarem, som a temps de fer les coses bé.
El dilluns vaig passar per plaça de Sants, si sou del barri, sabeu que cada dilluns hi ha un grup de persones jubilades que es reuneixen per defensar el mandat de l’1 d’octubre? Reclamar la independència? Exigir el final de la repressió? Demanar als partits que pactin un referèndum? No sé ben bé quines són les seves proclames, o que queda per proclamar com a independentista avui dia, el cas és que just celebraven la fita de tres-cents dilluns reunint-se allà. I fins i tot va venir Dolors Feliu, presidenta de l’ANC, a dedicar unes paraules als presents. Tres-cents dilluns, són gairebé sis anys. Segons els meus càlculs això vol dir que es reuneixen des de l’abril de 2018. Dius que ets constant, però ets igual de constant que el grup de jubilats independentistes que fa tres-cents dilluns que es troben a plaça de Sants? Pensa-hi.
Crec que el ritual d’aquests d’acabament d’any que més m’agrada no és el Spotify Wrapped, ni les millors llistes de discos, o llibres, ni el repte de lectura de Goodreads, sinó que és la votació del neologisme de l’any. Em sembla que les paraules proposades normalment són una bona manera de resumir l’any, de recordar les coses més importants que han passat. També, si es comparen amb les d’altres anys es pot veure una evolució dels interessos socials, com exemplifica aquest mem. El tema que per votar hagis de respondre un formulari de Google i a més t’obligui a tenir la sessió iniciada em sembla d’una poca consciència sobre drets digitals i privacitat que ja comentem un altre dia. Aquí teniu les paraules proposades d’enguany, i paraules d’ús corrent que encara no es troben al diccionari.
Tinc la sensació que la immigració serà el gran tema del següent cicle electoral. Venen eleccions al Parlament el 2025, si Peregonés aconsegueix esgotar la legislatura —cosa que no passa des del primer govern d’Artur Mas (2010-2014). Fa tota la sensació que el FNC anirà recollint tot el votant independentista desencantat i farà de la immigració el punt fort de la seva campanya. Només cal que entreu als comentaris de tuiter de qualsevol notícia del 3/24.
L’Estat espanyol és una cosa:
Esborreu els tokens de seguiment dels tuits i enllaços que compartiu. Quan compartiu una URL moltes pàgines afegeixen rastrejadors per extreure informació d'on s'ha compartit. Jo pensava que era per un tema de cookies i publicitat, però com diu aquest fil de tuiter també és útil per a la policia per establir relacions entre militància. El que heu de fer, bàsicament, és esborrar tots els nombres que apareguin a la URL després del signe d'interrogació.