#31 sípia a la bruta
la millor festa és la que no molesta?
Sant tornem-hi. Ja fa dies que s’han acabat les vacances, hem tornat a la feina i també torna el butlletí. Durant l’agost OSP no ha parat gràcies a unes convidades de luxe i unes cuineres excel·lents. Si us les heu perdut, podeu recuperar les receptes que van fer pel butlletí ma mare, la Clara i la Marina. Només em queda donar-los les gràcies un altre cop.
La recepta
Volia fer mandonguilles amb sípia, però la memòria m’havia fallat i resulta que ja havia fet aquest plat pel butlletí. Per tant, ens empesquem aquesta recepta de sípia a la bruta perquè alguna cosa n’havia de fer amb la sípia ja comprada. Es veu que és una recepta típica dels pescadors de Vilanova i la Geltrú, i gens complicada, només cal anar afegint coses en una mateixa cassola.
Ingredients
2 sípies
2 patates
tomàquets madurs
1 ceba
all
llorer
vi blanc
julivert
Elaboració
Tallem l’all a làmines i el posem en una cassola amb oli d’oliva i un parell de fulles de llorer.
Tallem la ceba a juliana i els tomàquets madurs a quarts, ho afegim a la cassola juntament amb el julivert. Ho deixem coure uns 10 minuts.
Netegem la sípia i la tallem a daus. Ho incorporem a la cassola i salem.
Posem un got de vi blanc i deixem que s’evapori.
Afegim les patates esbocinades perquè conservin el midó i ens lligui la salsa.
Tapem amb aigua fins a cobrir i deixem fer xup-xup una mitja hora, fins que les patates i la sípia estiguin cuites.
Les sobres
Vinc carregat de coses a compartir, i malgrat que tuiter s’hagi transformat en X i cada dia hagi hagut de blocar uns quants comptes verificats sobre futbol anglès —de debò algoritme?—, trobo que tuiter catalunya versió estiu ha estat molt divertit.
Però primer de tot, podem parlar d’aquesta campanya de l’Ajuntament? I no em refereixo al limpiando Badalona, ai perdó, volia dir al Pla Endreça.
Aquests dos cartells formen part d’una sèrie més nombrosa de cartells, titulada Convivència 2023. Segur que els heu vist pels carrers. D’entrada, aquests dos són els que més rebuig i malestar m’han creat. Intento explicar-vos per què. Són una amenaça? Què passa si fas una festa que molesta? Una festa pot no molestar? Què és una festa que no molesta, un míting del PSC? Tornen a governar els socialistes a la ciutat, si és que mai han deixat de fer-ho, i torna la seva passió pel civisme, i per partida doble. Amb aquesta campanya de convivència més moral, dirigida al propi sentit de cadascuni de fer el bé; i si això no és prou, tranqui, més multes, més vigilància, més policia, més batudes, més sancions, més control —anem per feina.
L’any 2005 Joan Clos va impulsar l’ordenança de civisme, segurament el pitjor que li ha passat a la ciutat, prohibeix i sanciona totes les coses divertides que es poden fer al carrer. Era una operació per regular els usos de l’espai públic i netejar la ciutat, posar-la maca i pacificar la vida al carrer. Barcelona posa’t guapa. Multes per jugar a pilota, res de beure o menjar al carrer si no és consumint en una terrassa, persecució de la pobresa i de les treballadores sexuals. En definitiva, control social, higienisme i seguretat policial. En aquell moment el col·lectiu irònicament anomenat Associació de Víctimes del Civisme en la seva carta de presentació ja ens avisava:
En els darrers mesos, els sound system’s del poder ens han bombardejat insistentment amb el reggeton plasta del CIVISME. Aquest soroll molest, barreja de pretèrits «manuales de urbanidad», de reedicions socialdemòcrates de les crides a la llei i l’ordre de sempre, i de les formes actualitzades del control biopolític del feixisme postmodern, ha aconseguit malgrat els seus ritmes poc agraciats que tot fill de veí el canturregi en la seva esquifida vida quotidiana. És la melodia que s’ha imposat com a fil musical de l’espai públic, el mantra que regula la vida col·lectiva –no la privacitat de les llars ni els opacs espais del treball assalariat ni els passejos pel centre comercial: allà no hi ha «incivisme», no són «espais ciutadans».1
La ideologia del civisme s’ha anat estenent i la població barcelonina ja la defensa amb normalitat. I no només passa a Barcelona, jo crec que ha calat tan profundament que algunis dirien que el civisme és una cosa que ens defineix com a poble. Avui és un bon dia per recordar el que passava a les manifestacions del procés i la coneguda proclama del «ni un paper a terra», o les fotos que corrien a tuiter de com tothom havia dipositat la seva brossa correctament arranjada al costat d’una paperera a plena capacitat. Han aconseguit pacificar la vida, qualsevol mostra de violència popular és mal vista.
Ara, tornant als dos cartells en qüestió, una festa per força major és una cosa que altera el curs normal de la vida. I doncs evidentment això genera molèsties, però, i això és el que realment em treu de polleguera, com pot ser que un veí tingui més poder que tot el moviment associatiu d'un barri? La de queixes de veïnis que han fet acabar les festes més d'hora, han posat traves a la concessió de permisos, han fet venir la guàrdia urbana, etc. I així de fàcil és carregar-se la feina que tot el veïnat organitzat ha anat preparant durant mesos.
Si hi ha algú que li agrada molt la festa, és Manuel Delgado. Ens explica perfectament perquè una festa ha de molestar per definició:
Si la cultura popular és cívica, automàticament ja no és popular. Qualsevol lloc on hi ha hagut una festa, l’endemà està fet un fàstic. Pregunteu a la gent de Sants o de Gràcia sobre com n’estan de contents del civisme de la gent que practica la cultura popular. La festa, per definició, té sempre un aspecte frenètic. Totes les festes són violentes. Des del punt de vista conceptual totes les festes impliquen actes de destrucció, perquè la funció de la festa és precisament anorrear el temps present a partir d’una tornada a una situació de zero, que és una escenificació del caos inicial. No és que es toleri fer coses prohibides, és que és gairebé obligatori. Les festes són espais en essència d’inversió simbòlica.
Es tracta d’un acord provisional que durant una estona, unes hores o uns dies, ens permet viure el somni que som realment una comunitat en un sentit físic, literal. La festa ens permet percebre’ns com realment una sola cosa, com si poguéssim sentir que cadascú de nosaltres continua en l’altre que tenim al costat. D’altra banda, és com si de sobte la festa portés fins a les darreres conseqüències l’evidència que tots i tot podria ser d’una altra manera, com si prenguéssim consciència que totes les normes socials són reversibles. D’ací que les festes impliquin forçosament actes de desobediència obligatòria.
El que hi ha és una potencialitat permanentment reactivada que ens adverteix fins a quin punt les condicions del present poden ser qüestionades a partir del que podríem anomenar la il·lusió de Dionís, el déu de la festa i de l’excés. Ara bé, sempre per obligació social, perquè una festa és un acte obligatori, però una revolució també ho és. Revelar-se mai no és un acte de llibertat. La submissió a l’ordre és un acte d’obediència; el desacatament a l’ordre, també.
Podrà semblar bé o malament, condemnable o no, però el que dic és que a vegades passen coses, i que en el fons tota la nostra lògica és festiva. De fet, fem dues coses en aquesta vida: o celebrar festes o bé esperar-les. No fem altra cosa.2
Fins aquí el tema de la festa. Som-hi amb el reguitzell habitual de coses que són del meu interès i que espero que ara també ho siguin del vostre.
Obsessionat amb aquest perfil de Tiktok. És una dona dels Estats Units que va pels cementiris i busca receptes que penya ha deixat escrita a les seves tombes, les cuina i torna a la tomba en senyal d’ofrena per menjar-s’ho. Sabeu si això passa aquí també?
Fruites i verdures del mes de setembre. Carabassa i moniato m’ha transportat directament a la tardor quan encara estem a 35 graus, en sequera i amb una xafogor insuportable.
Parlem-ne. I mira que estem en un moment d’auge de la música en català. Mai no havia estat més fàcil ser PD i posar temes en català. Que fins i tot la selecció espanyola de futbol, la Roja, se sap coti x coti. Per ja no parlar de gent que s’entesta a punxar coses que a mi directament em posen de mal humor.
Hòstia, pinta interessant la nova novel·la d’Irene Solà.
ahsjkafshahahah aquesta pels bascos.
LOL. I ja que parlem de mobilitat, quanta raó en això. Ja sabem que Barcelona és la ciutat de les motos, per tant, què pot sortir malament?
Sembla que la Unió Europea obligarà les grans empreses tecnològiques a fer que els seus serveis siguin compatibles entre si.
Crec que és la notícia més divertida de l’estiu i el millor malnom.
Uau.
Recomanacions per robar al súper i sobretot ara que el bé més essencial està caríssim.
Alguns articles dispersos que he llegit aquest estiu:
We Should All Be Drinking Spanish Vermouth The New Yorker
Antivirus contra el feixisme digital La Directa
El regreso de una literatura de clase trabajadora que se resiste a llamarse así El Salto
The end of the Googleverse The Verge
Un bon fil sobre què és el capitalisme.
L’últim sospir
Gràcies per llegir-me. Cuina la recepta, comparteix, difon, copia.
sempre vostre, marcel
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/210947
Gordo, Joan-Ramon. "Entrevista a Manuel Delgado." Canemàs: revista de pensament associatiu 17 (2019): 134-143